Un dia a classe, es va comentar que podíem fer fotos de nosaltres mateixos que representessin algun dels llibres llegits aquest curs. L'altre dia vaig estar mirant les fotos d'aquest any de carnaval i em vaig recordar que ens havíem disfressat de pirates. Al veure-ho vaig recordar en allò dit a classe i vualà, aquí està una de les tripulants de la Hispaniola (dels bons, clar està...), el vaixell en que Jim viatja fins a trobar l'illa i posteriorment el tresor.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altres. Mostrar tots els missatges
En aquesta fotografia es troba representat el personatge de Holden Caulfield. Segurament pot semblar estrany per als altres, donat que cadascú s'imagina els personatges dels llibres a la seva manera, però per a mi, aquest és l'únic Caulfield que existeix. Se que el pentinat no és el que l'autor va redactar al llibre, però donat que aquest dibuix parteix de la meva imaginació i surt de la meva mà, li he ficat el pentinat que a mi m'ha semblat per ell. Al fons apareixen altres dibuixos i lletres que representen una mica en la bogeria que aquest personatge està immers.

No heu sentit mai la frase de: això sembla la jungla!?
He de confessar que sempre que l'he sentida m'ha semblat entendre la jungla com un espai desendreçat, caòtic, heterogeni, perillós, etc. Però quina és la meva sorpresa? Llegint el llibre de Kipling descobrim que aquesta té una llei, una que tothom intenta respectar i que són molts els que guaiten pel seu compliment. A més, penso que aquesta llei pels habitants de la jungla és molt important (dins la novel·la de Kipling) donat que també són molts (i un en particular, el mestre Baloo) qui donen importància al seu ensenyament i deure de compliment, així com defensen el càstig pel no compliment d'aquesta.
Coneixer-la serà quelcom molt útil si han de viure allà, per tant, a continuació es presenta la llei de la jungla:
-Un no pot canviar de territori sense avisar. Això podria fer espantar la caça.
-Es prohibeix a totes les feres de menjar home, llevat que matin per ensenyar als seus cadells a matar, i, aleshores, han de caçar fora de les seves terres de ramat o tribu.
-Un llop quan s’aparella, pot separar-se de la bandada de la qual forma part; però així com els seus cadells són prou grans per aguantar-se drets, els ha de portar al consell de la bandada, que es reuneix un cop al mes, sota la lluna plena, perquè els llops els coneguin.
-Si el dret d’un cadell a ser admès per la bandada comporta alguna disputa, l’han de defensar dos membres que no siguin ni el pare ni la mare del cadell.
-Primer pega, després avisa.
-Els habitants de la jungla han d’anar repetint en veu alta el crit de caça del foraster fins que rebin una resposta, cada vegada que cacin fora del seu territori.
-S’hauran de conèixer els diferents llenguatges de cada poble així com les paraules del poble caçador: Tu i jo som de la mateixa sang.
-Tota relació amb el poble dels simis queda prohibida als habitants de la jungla.
-El penediment no pot, en cap concepte, deturar l’aplicació del càstig.
-Un caçador no ha de cometre la indignitat de matar cadells despullats.
Dimarts dia 28 d’abril l’Esther i jo vam anar a la biblioteca d’agrònoms per a fer feina. Al sortir ja era tard, les nou i mitja (més o menys). No recordo com va ser ben bé, però vam mirar al cel i allí estava.
Un somriure d’orella a orella, el Gat de Cheshire “havia desaparegut molt a poc a poc, començant pel final de la cua i acabant amb el somriure, que encara es podia veure després que la resta del Gat s’hagués fos” (Pàg. 71). Ràpidament, l’Esther es va afanyar en fer-m’ho saber donat que no tots els dies es pot presenciar l'espectacle tan meravellós de veure somriure a un gat.
Volíem guardar una imatge per recordar aquell moment, però encara que considero que tenim uns telèfons mòbils bastant decents, era impossible captar-la de cap manera. Per tal de posar solució al problema, ens vam anar cap a casa i un cop allí, vaig agafar una càmera més potent i amb la sort de que el Gat de Cheshire encara mantenia la seva peculiar rialla, li vaig fer una foto.
Un somriure d’orella a orella, el Gat de Cheshire “havia desaparegut molt a poc a poc, començant pel final de la cua i acabant amb el somriure, que encara es podia veure després que la resta del Gat s’hagués fos” (Pàg. 71). Ràpidament, l’Esther es va afanyar en fer-m’ho saber donat que no tots els dies es pot presenciar l'espectacle tan meravellós de veure somriure a un gat.
Volíem guardar una imatge per recordar aquell moment, però encara que considero que tenim uns telèfons mòbils bastant decents, era impossible captar-la de cap manera. Per tal de posar solució al problema, ens vam anar cap a casa i un cop allí, vaig agafar una càmera més potent i amb la sort de que el Gat de Cheshire encara mantenia la seva peculiar rialla, li vaig fer una foto.

De tots els llibres que ens hem llegint fins ara, hi ha dos que estan protagonitzats per animals. El primer que vam llegir és “El viento en los sauces” i el segon, que tot just acabem de llegir, és El llibre de la jungla.
Com ja he dit, en tots dos llibres apareixen una sèrie de situacions, aventures, etc. protagonitzades per animals, però entre aquests dos llibres les diferencies que hi podem trobar no són poques.
Per començar, “El viento en los sauces” presenta un tipus d’animals més proper per nosaltres, en certa manera, ja que aquests es poden trobar prop d’una riba d’un riu o al bosc, en canvi, més difícil que trobar a un “Topo, un Ratón de Agua, un Tejón i una Nutria” seria anar a buscar una pantera, un os morrut, una serp pitó, un tigre, uns simis, una foca blanca, una mangosta i alguns elefants entre d’altres. Tots el animals que apareixen al Llibre de la jungla, ens són més llunyans precisament perquè molts d’ells viuen a la jungla (o prop d’ella) i com que hi viuen, el nostre accés a ells és menys òptim. Per tant, amb això trobem una altra diferència entre els dos llibres, aquesta és que els animals estan situats i viuen en diferents espais o llocs. Està ben clar que a simple vista sembla que els protagonistes de “El viento en los sauces” visquin en un lloc més tranquil, amb més serenitat, més proper al que nosaltres podem estar acostumats, en canvi, els animals de la selva conviuen en un lloc més hostil, hi ha lluites, vida i mort, on fan una vida completament diferent a la del “Topo” & Co.
Encara que tots els animals comparteixen la característica de tenir qualitats antropològiques donat que per exemple en El llibre de la jungla, els habitants de la selva tenen una llei, la de la jungla, aquesta l’han de complir o són castigats; a més hi ha un mestre, algú que ensenya aquesta llei donat que s’ha d’aprendre. Com en una comunitat, a la selva hi ha tot tipus d’animals que en l’ocasió requerida, i amb una petició amb un vocabulari adequat, no dubten en prestar-te la seva ajuda. Per l’altra banda, en “El viento en los sauces” és impossible no veure que els personatges, encara que són animals, es comporten com a persones, fan activitats que fem les persones, viuen com a persones, es relacionen com a persones, etc. En El llibre de la jungla, els animals mai no arriben a ser persones disfressades amb pell i careta d’animal donat que moltes vegades es present la separació entre l’home i aquests, al contrari que a “El viento en los sauces”, ja que animals i persones estan posades al mateix graó (les persones parlen per exemple amb el Sapo tan tranquil·lament, com si fos alguna cosa normal).
A la història de Mowgli, es té en compte el món exterior, i això passa també a la resta del llibre, mai és un espai tancat o petit. Per als animalons de la riba del riu únicament existeix el seu estimat riu i, com a molt, el bosc salvatge, però en moltes ocasions han deixat caure que no val la pena anar-se’n lluny d’allí i deixar-ho tot enrere.
Es pot veure que alguns dels atributs dels animals que apareixen a la novel·la de Graham són compartits per algun protagonista animal dels de Kipling, com per exemple: Bagheera és valenta com també ho és el Ratón de Agua i també és en certa manera una mica reservada com ho és el Tejón. La Nutria per la seva banda, és amigable i protectora amb el seu fill perdut, igual que la mangosta Rikki-Tikki-Tavi ho és amb la família que l’acull a la seva casa.
Per acabar, la principal diferencia entre els animals d’un i l’altre llibre, penso que és el fet que a “El viento en los sauces” tota l’essència dels animals, tota la seva figura està infantilitzada, en canvi, els animals de El llibre de la jungla semblen més reals, no estan infantilitzats, quan estan alegres, ho estan, quan algun company necessita ajuda, l’ajuden, quan han de matar, maten; en certa manera, penso que són més reals pel fet que el seu habitat és més real.

4.- Transcriu dues situacions en que els personatges mengen. Fes un comentari sobre el que mengen i la funció que té en el llibre.
“- Excelente sugerencia - dijo el ratón de agua, y salió corriendo hacia su casa.
Una vez allí sacó su cesta de la merienda y preparó una comida sencilla, en la que, recordando el origen y los gustos del forastero, tuvo el detalle de incluir una larga barra de pan francés, una salchicha que olía de lejos a ajo, un trozo de queso que cantaba de tan curado como estaba, y una botella de largo gollete recubierta de rafia, que contenía rayos de sol condensados, cosechados y embotellados en lejanas colinas del Sur. Cargado con todo ello volvió rápidamente al sendero, y según iban sacando las cosas de la cesta y poniéndolas en la hierba de la cuneta, los cumplidos con que el viejo lobo de mar celebraba su buen gusto y criterio le hicieron ruborizarse de placer.” (Pàg.224-225)
“Luego entró un momento en el carromato y volvió con un gran plato de hierro, un cuchillo, una cuchara y un tenedor. Inclinó un poco la olla, y un copioso torrente de estofado caliente y sustancioso se vertió gorgoteando en el plato. Era sin duda el estofado más suculento del mundo, pues estaba hecho con perdices, faisanes, pollos, liebres, conejos, pavos, pintadas y unas cuantas cosas más. El Sapo se puso el plato en el regazo, casi llorando de gozo, y comió y comió y comió hasta hartarse, y cuando acabó pidió más, y luego más, y el gitano se lo sirvió sin rechistar. Le pareció que no había desayunado tan bien en toda su vida.” (Pàg.250)
En el primer paràgraf trobem que els dos ratolins mengen el que podria ser un bon dinar de pícnic, una mica de pa, formatge (com no... donat que són ratolins) i una mica de vi, ja que és un bon complement per a dinar, és un plaer per al mariner sobretot si és del sur.
En el segon paràgraf veiem que el dinar es completament diferent que l’altre. Encara que els dos dinars són a l’aire lliure, aquest àpat que fa el Sapo té més categoria. Si es diu que té més categoria és precisament pels detalls tals com el plat i tots els coberts, a més, el gitano li prepara un estofat (i aquest està replet de condiments). Potser, la diferencia dels dos dinars és qui se’ls menja donat que el dinar de més “categoria” és per al Sapo, el que representa la classe social més alta, mentre que el ratolí, que representa la classe mitjana s’apanya amb un casolà i ben preparat pícnic.
La funció que té la majoria del menjar en aquest llibre és per a proporcionar estones de reunió dels diferents animals, a més, en aquestes petites reunions que fan mentre dinen, esmorzen o sopen, s’expliquen experiències, aventures, es comparteixen fets, etc. amb això es vol remarcar la importància d’aquests moments. A més, la funció dels menjars en aquest llibre també és per, evidentment, satisfer la necessitat fisiològica de sufocar la fam i encara hi ha una altra funció més que l’autor va atribuir al menjar. Ell, apostava en aquest llibre per una vida senzilla, al camp, rodejat per la gent que estimes (amics) i gaudint d’una bona vida. A més, una cosa que sembla ser que l’autor hi fiqui èmfasi és el no buscar coses rebuscades, no buscar el protagonisme, la fama, el poder, simplement gaudir de la vida i dels petits plaers que ens dóna. Aquests petits plaers es troben representats pel menjar. En aquesta novel·la, en definitiva, Grahame proposa una vida on els plaers senzills s’oposen a la vanitat irreflexiva.
“- Excelente sugerencia - dijo el ratón de agua, y salió corriendo hacia su casa.
Una vez allí sacó su cesta de la merienda y preparó una comida sencilla, en la que, recordando el origen y los gustos del forastero, tuvo el detalle de incluir una larga barra de pan francés, una salchicha que olía de lejos a ajo, un trozo de queso que cantaba de tan curado como estaba, y una botella de largo gollete recubierta de rafia, que contenía rayos de sol condensados, cosechados y embotellados en lejanas colinas del Sur. Cargado con todo ello volvió rápidamente al sendero, y según iban sacando las cosas de la cesta y poniéndolas en la hierba de la cuneta, los cumplidos con que el viejo lobo de mar celebraba su buen gusto y criterio le hicieron ruborizarse de placer.” (Pàg.224-225)
“Luego entró un momento en el carromato y volvió con un gran plato de hierro, un cuchillo, una cuchara y un tenedor. Inclinó un poco la olla, y un copioso torrente de estofado caliente y sustancioso se vertió gorgoteando en el plato. Era sin duda el estofado más suculento del mundo, pues estaba hecho con perdices, faisanes, pollos, liebres, conejos, pavos, pintadas y unas cuantas cosas más. El Sapo se puso el plato en el regazo, casi llorando de gozo, y comió y comió y comió hasta hartarse, y cuando acabó pidió más, y luego más, y el gitano se lo sirvió sin rechistar. Le pareció que no había desayunado tan bien en toda su vida.” (Pàg.250)
En el primer paràgraf trobem que els dos ratolins mengen el que podria ser un bon dinar de pícnic, una mica de pa, formatge (com no... donat que són ratolins) i una mica de vi, ja que és un bon complement per a dinar, és un plaer per al mariner sobretot si és del sur.
En el segon paràgraf veiem que el dinar es completament diferent que l’altre. Encara que els dos dinars són a l’aire lliure, aquest àpat que fa el Sapo té més categoria. Si es diu que té més categoria és precisament pels detalls tals com el plat i tots els coberts, a més, el gitano li prepara un estofat (i aquest està replet de condiments). Potser, la diferencia dels dos dinars és qui se’ls menja donat que el dinar de més “categoria” és per al Sapo, el que representa la classe social més alta, mentre que el ratolí, que representa la classe mitjana s’apanya amb un casolà i ben preparat pícnic.
La funció que té la majoria del menjar en aquest llibre és per a proporcionar estones de reunió dels diferents animals, a més, en aquestes petites reunions que fan mentre dinen, esmorzen o sopen, s’expliquen experiències, aventures, es comparteixen fets, etc. amb això es vol remarcar la importància d’aquests moments. A més, la funció dels menjars en aquest llibre també és per, evidentment, satisfer la necessitat fisiològica de sufocar la fam i encara hi ha una altra funció més que l’autor va atribuir al menjar. Ell, apostava en aquest llibre per una vida senzilla, al camp, rodejat per la gent que estimes (amics) i gaudint d’una bona vida. A més, una cosa que sembla ser que l’autor hi fiqui èmfasi és el no buscar coses rebuscades, no buscar el protagonisme, la fama, el poder, simplement gaudir de la vida i dels petits plaers que ens dóna. Aquests petits plaers es troben representats pel menjar. En aquesta novel·la, en definitiva, Grahame proposa una vida on els plaers senzills s’oposen a la vanitat irreflexiva.
5. Tria una de les imatges que hi ha a continuació i busca en el llibre els paràgrafs que “il·lustren” la imatge.
“Pero el Topo no le escuchaba ya. Absorto en la nueva vida en la que se estaba internando, embriagado con los destellos, las ondas, los olores y los sonidos y la luz del sol, dejaba arrastrar una pata por el agua mientras soñaba despierto largos sueños. El Ratón de Agua, que tenía buen corazón, siguió remando acompasadamente y evitó molestarle.” (Pàg.28)
1.- Transcriu tres descripcions diferents del riu. Fes constar la pàgina.
1.“aquel animal brillante, sinuoso y corpulento que corría persiguiendo y riendo, agarrando cosas con un gorgoteo y soltándolas con una carcajada, para volver a arrojarse sobre nuevos compañeros de juego que conseguían zafarse con un meneo y volvían a caer presos de la corriente. Todo eran temblores y sacudidas, brillos, chispas y destellos, susurros y remolinos, murmullos y borboteos. (Pàg.22)
2.“Para mí es un hermano y una hermana, y tías, y compañía, y comida y bebida, y (naturalmente) limpieza. Es mi mundo, y no quiero ningún otro. Lo que él no tiene, no merece la pena tenerse y lo que él no sabe, no merece la pena saberse.” (Pàg.29)
3.“luego se volvieron los tres a un tiempo y se encaminaron rápidamente hacia casa, hacia la luz del fuego y las cosas familiares sobre las que se reflejaba, hacia la voz del río que sonaba alegremente al otro lado de la ventana, el río que conocían y en el que confiaban fuera cual fuera su humor, pues nunca les daba miedo ni sorpresas desagradables.” (Pàg.109)
1.“aquel animal brillante, sinuoso y corpulento que corría persiguiendo y riendo, agarrando cosas con un gorgoteo y soltándolas con una carcajada, para volver a arrojarse sobre nuevos compañeros de juego que conseguían zafarse con un meneo y volvían a caer presos de la corriente. Todo eran temblores y sacudidas, brillos, chispas y destellos, susurros y remolinos, murmullos y borboteos. (Pàg.22)
2.“Para mí es un hermano y una hermana, y tías, y compañía, y comida y bebida, y (naturalmente) limpieza. Es mi mundo, y no quiero ningún otro. Lo que él no tiene, no merece la pena tenerse y lo que él no sabe, no merece la pena saberse.” (Pàg.29)
3.“luego se volvieron los tres a un tiempo y se encaminaron rápidamente hacia casa, hacia la luz del fuego y las cosas familiares sobre las que se reflejaba, hacia la voz del río que sonaba alegremente al otro lado de la ventana, el río que conocían y en el que confiaban fuera cual fuera su humor, pues nunca les daba miedo ni sorpresas desagradables.” (Pàg.109)
2.-Justifica en 5 ratlles per que aquest llibre porta per títol: “El viento en los sauces”.
El títol d’aquest llibre té relació amb el seu capítol 7. En aquest capítol tan diferent i màgic apareixen les paraules de vent i surten els salzes (aquests estan situats en una illa). En aquest capítol trobem a Pan tocant una música amb la seva flauta i cantant una cançó que el Ratolí pot sentir a traves del vent, si aquest llibre es diu així, diria que és precisament per donar-li aquest toc màgic d’aquest ésser mitològic (Pan) i per a fer-lo més poètic, alhora de fer constar l’amor pel món natural o natura.
3.- Quina relació hi ha entre el capítol “El flautista en el umbral del alba” i el primer àlbum del grup Pink Floyd.
A la tapa de l’àlbum debut de la banda anglesa Pink Floyd, es pot veure el títol següent: “The Piper at the Gates of Dawn” o el que es el mateix “El flautista a les portes del Alba”. Es veu que el cantant d’aquesta banda, Syd Barret, li va voler ficar aquest nom al disc per a homenatjar el llibre de “El viento en los Sauces” donat que era un dels llibres de capçalera que li agradaven.

3.El camí de les rajoles grogues.
Un dels símbols més coneguts de la història del màgic d’Oz, a part de les sabates vermelles, és el camí de rajoles grogues. Crec que no és que sigui coincidència que sigui un camí fet amb rajoles, com tampoc que sigui de color groc. Un camí que creua boscos, prades, etc. no és molt normal que estigui recobert de rajoles, però aquest sí. Potser és perquè aquest camí en qüestió ho requereix, és massa important com per a ser únicament de terra, pols i pedres. A més, penso que si és de color groc no és per altra cosa que per que sigui vistós. Com ja he anomenat abans, aquest camí de rajoles grogues és molt important pels nostres amics del llibre, per tant, convé moltíssim que aquest es pugui reconèixer amb facilitat a molta distància.
El camí de les rajoles grogues, cal a dir que si hi ha un camí és que hi ha algun destí on es pretén arribar, de fet, això és ben cert donat que els quatre components del grup (la Dorothy (i el Totó), l’Espantaocells, el Llenyataire de llauna i el Lleó) volen aconseguir alguna cosa, tenen un objectiu. Per tant, podem afirmar que sí que hi ha un destí, el camí de les rajoles grogues serà qui ens permetrà arribar a aquest, per això és tant important.
Aquest camí, podria simbolitzar la vida, de fet, un camí sempre m’ha semblat un símbol de la vida. Sempre té un principi, tothom comença per un lloc i finalment després d’haver-lo recorregut, arribes al final d’aquest i al teu destí. Com a la vida, aquest camí cap a veure el Mag d’Oz té els seus entrebancs, però encara que semblin difícils superar-los, amb els que tens al teu constat, penso que tots es poden superar.
Cal destacar que en la novel·la, els quatre amics no sempre segueixen aquest camí de rajoles grogues. Hi ha moments en que han de deixar-ho enrere o no el troben perquè s’han desviat.
El recorregut que fan els quatre protagonistes comença quan la Dorothy arriba a el país dels Mastegaires (l‘Oest). Vol tornar a casa i la Bruixa del Nord, que és una bruixa bona, li aconsella que vagi a veure al gran Màgic d’Oz. Per saber on para això, la Bruixa li aconsella que segueixi el camí de les rajoles grogues i aquest el portarà cap a la seva possible esperança de poder tornar a Kansas amb els seus oncles. Comença a emprendre el camí per terres dels Mastegaires fins que arriba a un camp de blat de moro. És allí on coneix al que serà el seu primer company de viatges. Els dos reprenen el camí donat que l’Espantaocells vol un cervell, i Oz li podrà aconseguir un. Al arribar a un bosc, el camí empitjora una mica, hi ha rajoles trencades i per això l’espantaocells cau cada dos per tres. És en aquest bosc hi ha una caseta, i serà prop d’aquesta on coneixeran el seu tercer company de viatge, el Llenyataire de llauna. Tots tres continuaran fent camí donat que el Llenyataire de llauna vol un cor per poder estimar i pensa que Oz li podrà donar un. El camí bosc a traves encara estava pavimentat de rajoles grogues, però ara damunt seu es trobaven un munt de branques i fulles del bosc. Serà en aquest moment del viatge quant apareix en escena l’últim company de viatge de la Dorothy, el Lleó poruc. Aquest s’afegirà als altres perquè vol que Oz li proporcioni valor.
El primer problema va venir a continuació, es van trobar amb un vall que travessava el camí. Era molt llarg, per tant no el podien esquivar, l’única solució era saltar per damunt. Gràcies al Lleó, els nostres viatgers van poder travessar-lo. Però van ensopegar amb un altre i aquest no es podria saltar per tant, els nostres amics van decidir fer un pont per a poder travessar-lo. A continuació, van seguint fent camí fins que un riu molt ample els impedia el pas. Entre tots van construir un rai per a poder travessar-lo, però la corrent va fer que els nostres amics es desviessis d’allà on volien anar, a més, l’Espantaocells es va quedar clavat allà al mig del riu. Després de rescatar-lo i tornar a ser els quatre viatgers en busca de la Ciutat de les maragdes, van decidir que tenien que retrobar el camí de les rajoles grogues. Abans de trobar-lo, van ensopegar amb tota una prada plena de roselles que van causar algun que altre problema als nostres amics. Un cop superats, van continuar fent camí per retrobar el camí de les rajoles grogues que finalment van tornar a trobar. Aquest el van seguir fins arribar a la Ciutat de les Maragdes.
Després d’arribar a la Ciutat de les Maragdes, la aventura dels nostres amics encara no ha finalitzat donat que Oz els diu que si no maten a la malvada Bruixa de l’Oest, ell no els hi concedirà allò que desitgen aconseguir, per tant, els nostres amics es ficaran en ruta cap a l’oest. En aquest nou tram d’aventura el camí de les rajoles grogues no els hi serveix donat que no els pot guiar cap a les terres dels Parpellols. Els nostres amics, un cop matat a la bruixa de l’Oest, tornaran a la Ciutat de les Maragdes per a que Oz compleixi la seva promesa. Oz no resulta ser, qui els nostres amics havien cregut, així que Dorothy ha de buscar una altra manera de poder tornar casa. Els quatre amics decidiran anar al sud on es troba Glinda, una bruixa bona que ajudarà a Dorothy a aconseguir allò que realment desitja, tornar a casa.
Un dels símbols més coneguts de la història del màgic d’Oz, a part de les sabates vermelles, és el camí de rajoles grogues. Crec que no és que sigui coincidència que sigui un camí fet amb rajoles, com tampoc que sigui de color groc. Un camí que creua boscos, prades, etc. no és molt normal que estigui recobert de rajoles, però aquest sí. Potser és perquè aquest camí en qüestió ho requereix, és massa important com per a ser únicament de terra, pols i pedres. A més, penso que si és de color groc no és per altra cosa que per que sigui vistós. Com ja he anomenat abans, aquest camí de rajoles grogues és molt important pels nostres amics del llibre, per tant, convé moltíssim que aquest es pugui reconèixer amb facilitat a molta distància.
El camí de les rajoles grogues, cal a dir que si hi ha un camí és que hi ha algun destí on es pretén arribar, de fet, això és ben cert donat que els quatre components del grup (la Dorothy (i el Totó), l’Espantaocells, el Llenyataire de llauna i el Lleó) volen aconseguir alguna cosa, tenen un objectiu. Per tant, podem afirmar que sí que hi ha un destí, el camí de les rajoles grogues serà qui ens permetrà arribar a aquest, per això és tant important.
Aquest camí, podria simbolitzar la vida, de fet, un camí sempre m’ha semblat un símbol de la vida. Sempre té un principi, tothom comença per un lloc i finalment després d’haver-lo recorregut, arribes al final d’aquest i al teu destí. Com a la vida, aquest camí cap a veure el Mag d’Oz té els seus entrebancs, però encara que semblin difícils superar-los, amb els que tens al teu constat, penso que tots es poden superar.
Cal destacar que en la novel·la, els quatre amics no sempre segueixen aquest camí de rajoles grogues. Hi ha moments en que han de deixar-ho enrere o no el troben perquè s’han desviat.
El recorregut que fan els quatre protagonistes comença quan la Dorothy arriba a el país dels Mastegaires (l‘Oest). Vol tornar a casa i la Bruixa del Nord, que és una bruixa bona, li aconsella que vagi a veure al gran Màgic d’Oz. Per saber on para això, la Bruixa li aconsella que segueixi el camí de les rajoles grogues i aquest el portarà cap a la seva possible esperança de poder tornar a Kansas amb els seus oncles. Comença a emprendre el camí per terres dels Mastegaires fins que arriba a un camp de blat de moro. És allí on coneix al que serà el seu primer company de viatges. Els dos reprenen el camí donat que l’Espantaocells vol un cervell, i Oz li podrà aconseguir un. Al arribar a un bosc, el camí empitjora una mica, hi ha rajoles trencades i per això l’espantaocells cau cada dos per tres. És en aquest bosc hi ha una caseta, i serà prop d’aquesta on coneixeran el seu tercer company de viatge, el Llenyataire de llauna. Tots tres continuaran fent camí donat que el Llenyataire de llauna vol un cor per poder estimar i pensa que Oz li podrà donar un. El camí bosc a traves encara estava pavimentat de rajoles grogues, però ara damunt seu es trobaven un munt de branques i fulles del bosc. Serà en aquest moment del viatge quant apareix en escena l’últim company de viatge de la Dorothy, el Lleó poruc. Aquest s’afegirà als altres perquè vol que Oz li proporcioni valor.
El primer problema va venir a continuació, es van trobar amb un vall que travessava el camí. Era molt llarg, per tant no el podien esquivar, l’única solució era saltar per damunt. Gràcies al Lleó, els nostres viatgers van poder travessar-lo. Però van ensopegar amb un altre i aquest no es podria saltar per tant, els nostres amics van decidir fer un pont per a poder travessar-lo. A continuació, van seguint fent camí fins que un riu molt ample els impedia el pas. Entre tots van construir un rai per a poder travessar-lo, però la corrent va fer que els nostres amics es desviessis d’allà on volien anar, a més, l’Espantaocells es va quedar clavat allà al mig del riu. Després de rescatar-lo i tornar a ser els quatre viatgers en busca de la Ciutat de les maragdes, van decidir que tenien que retrobar el camí de les rajoles grogues. Abans de trobar-lo, van ensopegar amb tota una prada plena de roselles que van causar algun que altre problema als nostres amics. Un cop superats, van continuar fent camí per retrobar el camí de les rajoles grogues que finalment van tornar a trobar. Aquest el van seguir fins arribar a la Ciutat de les Maragdes.
Després d’arribar a la Ciutat de les Maragdes, la aventura dels nostres amics encara no ha finalitzat donat que Oz els diu que si no maten a la malvada Bruixa de l’Oest, ell no els hi concedirà allò que desitgen aconseguir, per tant, els nostres amics es ficaran en ruta cap a l’oest. En aquest nou tram d’aventura el camí de les rajoles grogues no els hi serveix donat que no els pot guiar cap a les terres dels Parpellols. Els nostres amics, un cop matat a la bruixa de l’Oest, tornaran a la Ciutat de les Maragdes per a que Oz compleixi la seva promesa. Oz no resulta ser, qui els nostres amics havien cregut, així que Dorothy ha de buscar una altra manera de poder tornar casa. Els quatre amics decidiran anar al sud on es troba Glinda, una bruixa bona que ajudarà a Dorothy a aconseguir allò que realment desitja, tornar a casa.
2.Les bruixes i les fades al màgic d’Oz. Com les caracteritza físicament i psicològicament l’autor? Busca entre les frases del text tres atributs o adjectius de cadascuna d’elles.
En el llibre El màgic d’Oz apareixen quatre bruixes, les quals, fan referència als punts cardinals. Així, trobem la bruixa del nord, del sud, de l’est i de l’oest. A més d’aquestes bruixes, algunes de les quals són bones i d’altres dolentes, trobem a un bruixot o mag anomenat Oz.
Sempre que es parla de bruixes, cal a dir que tothom ja té una imatge al cap de com poden ser físicament, al igual que es coneix la seva personalitat A la pel·lícula que es va fer sobre aquest llibre, apareixen, com és lògic, les bruixes del país d’Oz. La primera no la podem veure físicament donat que solament li veiem els peus, les altres bruixes, les dos bones i una dolenta, sí que podem saber el seu aspecte físic i també el psicològic (la seva personalitat).
Mentre que a les bruixes d’aquest llibre se’ls hi mantenen tant els aspectes físics com psicològics (la bruixa bona és bona, la dolenta vol matar a la Dorothy sempre...), serà el bruixot qui al principi es manifestarà amb un caire fatxenda i acabarà suplicant als nostres amics per a que guardin el seu secret; també, serà ell qui es mostrarà amb aspectes físics diferents del que és el seu en realitat.
Què ens explica L. Frank Baum de les diferents bruixes d’Oz en aquest llibre?
Bruixa del nord:
Físicament (aparença): “el capell de la dona era blanc, i aquesta darrera portava una túnica blanca que li queia en plecs des de les espatlles, una túnica tota esquitxada d’estrelletes que brillaven al sol com diamants” (pàg.16), “tenia tot d’arrugues a la cara, i els cabells gairebé blancs, i caminava una mica encarcarada” (pàg.17), “va respondre la petita dama rient” (pàg.18).
Psicològicament (personalitat): “Sou molt amable” (pàg.18), “jo sóc una bruixa bona i el meu poble m’estima” (pàg.19), “ho sé de bona tinta, perquè jo mateixa en sóc una i no em puc equivocar” (pàg.19).
Bruixa del Sud:
Físicament (aparença): “La van trobar ben bonica i jove” (pàg.205), “tenia els cabells de color vermell molt viu, i li queien en rínxols damunt les espatlles” (pàg.205), “Portava un vestit completament blanc; però els seus ulls eren blaus, i miraven a la nena amb simpatia” (pàg.205).
En el llibre El màgic d’Oz apareixen quatre bruixes, les quals, fan referència als punts cardinals. Així, trobem la bruixa del nord, del sud, de l’est i de l’oest. A més d’aquestes bruixes, algunes de les quals són bones i d’altres dolentes, trobem a un bruixot o mag anomenat Oz.
Sempre que es parla de bruixes, cal a dir que tothom ja té una imatge al cap de com poden ser físicament, al igual que es coneix la seva personalitat A la pel·lícula que es va fer sobre aquest llibre, apareixen, com és lògic, les bruixes del país d’Oz. La primera no la podem veure físicament donat que solament li veiem els peus, les altres bruixes, les dos bones i una dolenta, sí que podem saber el seu aspecte físic i també el psicològic (la seva personalitat).
Mentre que a les bruixes d’aquest llibre se’ls hi mantenen tant els aspectes físics com psicològics (la bruixa bona és bona, la dolenta vol matar a la Dorothy sempre...), serà el bruixot qui al principi es manifestarà amb un caire fatxenda i acabarà suplicant als nostres amics per a que guardin el seu secret; també, serà ell qui es mostrarà amb aspectes físics diferents del que és el seu en realitat.
Què ens explica L. Frank Baum de les diferents bruixes d’Oz en aquest llibre?
Bruixa del nord:
Físicament (aparença): “el capell de la dona era blanc, i aquesta darrera portava una túnica blanca que li queia en plecs des de les espatlles, una túnica tota esquitxada d’estrelletes que brillaven al sol com diamants” (pàg.16), “tenia tot d’arrugues a la cara, i els cabells gairebé blancs, i caminava una mica encarcarada” (pàg.17), “va respondre la petita dama rient” (pàg.18).
Psicològicament (personalitat): “Sou molt amable” (pàg.18), “jo sóc una bruixa bona i el meu poble m’estima” (pàg.19), “ho sé de bona tinta, perquè jo mateixa en sóc una i no em puc equivocar” (pàg.19).
Bruixa del Sud:
Físicament (aparença): “La van trobar ben bonica i jove” (pàg.205), “tenia els cabells de color vermell molt viu, i li queien en rínxols damunt les espatlles” (pàg.205), “Portava un vestit completament blanc; però els seus ulls eren blaus, i miraven a la nena amb simpatia” (pàg.205).
Psicològicament (personalitat): “En tot el país d’Oz només hi havia quatre bruixes, dues de les quals, les que viuen al nord i al sud, són bruixes bones” (pàg.19), “Ara veig que sou ben bé tant bona com bonica!” (pàg.208), “Glinda, la bona fada, baixà del seu tron de robins per donar a la nena una besada de comiat, i la Dorothy li donà les gràcies per totes les bondats que havia tingut amb ella i els seus amics” (pàg.210).
Bruixa de l’est:
Físicament (aparença): “sortien dos peus calçats amb unes sabates de plata molt punxegudes” (pàg.18), “quant van veure que la Bruixa de l’Est era morta” (pàg.19), “Era tan vella que s’ha evaporat ràpidament al sol” (pàg.21).
Psicològicament (personalitat): “T’estem molt agraïts perquè has mort la malvada Bruixa de l’Est” (pàg.17), “només que no sóc tant poderosa com ho era la bruixa dolenta que governava aquí” (pàg.19), “Feia anys que tenia esclavitzats els Mastegaires de nit i de dia” (pàg.19).
Bruixa de l’oest:
Físicament (aparença): “La malvada Bruixa de l’Oest només tenia un ull, però aquest ull era tant potent com un telescopi i podia veure-ho tot” (pàg.117), “sovint la Bruixa l’amenaçava de pegar-li amb el vell paraigua que portava a la mà” (pàg.127), “de la mossegada no en sortí ni una gota de sang, era tant dolenta que la sang se li havia assecat feia molts anys” (pàg.127).
Psicològicament (personalitat): “Més irritada que mai, va fer sonar dues vegades el seu xiulet d’argent” (pàg.118), “però era una bruixa molt poderosa, tant com malvada” (pàg.121), “La Bruixa tenia massa por de la fosca per a atrevir-se a entrar a la cambra de la Dorothy durant la nit per robar-li les sabates, i l’aigua encara li feia més por que la fosca” (pàg.128).
Per acabar, dir que existeix algun element contraposat entre les bruixes dels diferents punts cardinals. Així com el nord i el sud són punts cardinals contraposats, la bruixa del nord es vella, tot el contrari de la del sud. També, passa igual amb les de l’est i l’oest, la de l’est és la que menys apareix a la història, en canvi la de l’oest és amb la que més temps passen els nostres protagonistes.
1.Explica com es justifica aquesta frase al màgic d’Oz: S’ha d’educar sobre les relacions en lloc de fer-ho sobre objectes aïllats.
En tots els llibres que portem llegits fins ara, es dóna molta importància a les relacions, relacions afectives com per exemple en el cas de Peter Pan, estaríem parlant de la relació maternal (mare-fill). En aquest llibre, es dóna molta importància al grup, les relacions que hi apareixen són relacions entre els personatges que formen el grup. La Dorothy arriba al país d’Oz, no sap on està, no sap res d’aquest indret, no ha estat mai, però es va trobant a diversos personatges molt particulars que juntament amb ella crearan un grup. Tots quatre són molt diferents i també tenen un objectiu diferent, però tots saben com enriquir-se dels seus companys de grup. Quan en mig del viatge hi ha un problema o obstacle que sembla que ho ensarronarà tot, surt un membre del grup que ho soluciona, exemples: quan hi havia el vall, el Lleó transporta d’un salt als seus amics a l’altra banda, sense lleó, allí s’hauria acabat el viatge. Sense llenyataire i espantaocells la Bruixa de l’Oest hauria matat a la Dorothy, en Totó i el Lleó. Si la Dorothy no hagués matat a la Bruixa de l’Oest, cap dels seus amics ni ella mateixa hauria arribat a aconseguir el que volia.
Per tant, podem dir que cap dels nostres amics podria haver aconseguit el seu objectiu fent sols el camí, necessitaven recolzar-se en el grup tot aportant tot lo bo de cadascú per tirar endavant i arribar fins a on ells volien arribar.
En tots els llibres que portem llegits fins ara, es dóna molta importància a les relacions, relacions afectives com per exemple en el cas de Peter Pan, estaríem parlant de la relació maternal (mare-fill). En aquest llibre, es dóna molta importància al grup, les relacions que hi apareixen són relacions entre els personatges que formen el grup. La Dorothy arriba al país d’Oz, no sap on està, no sap res d’aquest indret, no ha estat mai, però es va trobant a diversos personatges molt particulars que juntament amb ella crearan un grup. Tots quatre són molt diferents i també tenen un objectiu diferent, però tots saben com enriquir-se dels seus companys de grup. Quan en mig del viatge hi ha un problema o obstacle que sembla que ho ensarronarà tot, surt un membre del grup que ho soluciona, exemples: quan hi havia el vall, el Lleó transporta d’un salt als seus amics a l’altra banda, sense lleó, allí s’hauria acabat el viatge. Sense llenyataire i espantaocells la Bruixa de l’Oest hauria matat a la Dorothy, en Totó i el Lleó. Si la Dorothy no hagués matat a la Bruixa de l’Oest, cap dels seus amics ni ella mateixa hauria arribat a aconseguir el que volia.
Per tant, podem dir que cap dels nostres amics podria haver aconseguit el seu objectiu fent sols el camí, necessitaven recolzar-se en el grup tot aportant tot lo bo de cadascú per tirar endavant i arribar fins a on ells volien arribar.



A continuacó un presento uns quants pirates que van fer història al seu temps i, precisament per aquest motiu, encara en els nostres dies es recorden les seves proeses i es conten llegendes sobre ells. uns exemples són:
Roberts Bartholomew
Roberts Bartholomew
Mary Read
William Kid
Anne Bonny
Anne Bonny
Barbanegra (Blackbeard)
Francis Drake
Henry Morgan
Henry Morgan
El Olonés
Michel De Grandmont
Michel De Grandmont
Dones a la Pirateria: La Pirateria és un món, on en qualsevol pel·lícula, llibre, història, etc. es troba representat majoritàriament per homes. Però, hi va haver mai cap dona que "habites" aquest món? La resposta a aquesta pregunta és afirmativa. efectivament, hi van haver-hi i més d'una es va convertir en un ferotge i temible pirata. Un gran exemple és Anne Bonny, la qual va néixer a Irlanda, en algun moment entre els anys 1697 i 1705. La nostra protagonista, va introduir-se en el món de la pirateria gràcies a un pirata anomenat Calico Jack (John Rackam), ell va enamorar a la que es convertiria en una de les pirates dones més importants de tots els temps. Cal remarcar que quan Calico Jack i Anne es van conèixer, ella estava casada i el seu marit que es trobava en aquells moments en alta mar fent un viatge.
Quan va tenir l'oportunitat de realitzar una aventura juntament amb Calico Jack tot embarcant-se en un nabiu anomenat Venjança (propietat del Capità Charles Vane) va tenir, en un primer moment, que resignar-se donat que li van denegar el permís d'embarcar pel fet que era una dona. En aquells temps i al món dels mariners, pirates i bucaners, hi havia la creença de que viatjar amb una dona a bord portava mala sort (aquesta creença surt reflectida a la pel·lícula Los piratas del caribe 1 i 2). Anne Bonny volia com fos no quedar-se a terra així que va optar per, com a molts altres pirates dones, vestir-se com un home.
Els dos pirates van passar un bon any saquejant i fent fortuna, etc. Després de que Anne Bonny hagués de tornar durant un període a New Providence (que és on vivia ella amb el seu marit), i després de que succeïssin altres esdeveniments, finalment Anne i Calico Jack fan formar una tripulació, van robar un vaixell al port i van tornar a partir a alta mar. Va ser amb la captura d'un vaixell alemà que van conèixer a Mary Read, una altra pirata dona, i els tres junts van continuar la seva aventura en la pirateria. tot els hi va anar bé fins que el governador de Jamaica va capturar el vaixell. A Jack i la seva tripulació els va esperar l'orca però les dues dones es van salvar al·legant que estaven embarassades, cosa que era veritat, però no de la presó. Mery va morir durant la seva condemna i Anne al final, gràcies als contactes del seu pare va poder sortir i va tenir el seu fill.
Per finalitzar voldria remarcar que Anne Bonny no era precisament una dona pacífica, sinó tot el contrari: era molt rebel i tenia un comportament molt violent.
Quan va tenir l'oportunitat de realitzar una aventura juntament amb Calico Jack tot embarcant-se en un nabiu anomenat Venjança (propietat del Capità Charles Vane) va tenir, en un primer moment, que resignar-se donat que li van denegar el permís d'embarcar pel fet que era una dona. En aquells temps i al món dels mariners, pirates i bucaners, hi havia la creença de que viatjar amb una dona a bord portava mala sort (aquesta creença surt reflectida a la pel·lícula Los piratas del caribe 1 i 2). Anne Bonny volia com fos no quedar-se a terra així que va optar per, com a molts altres pirates dones, vestir-se com un home.
Els dos pirates van passar un bon any saquejant i fent fortuna, etc. Després de que Anne Bonny hagués de tornar durant un període a New Providence (que és on vivia ella amb el seu marit), i després de que succeïssin altres esdeveniments, finalment Anne i Calico Jack fan formar una tripulació, van robar un vaixell al port i van tornar a partir a alta mar. Va ser amb la captura d'un vaixell alemà que van conèixer a Mary Read, una altra pirata dona, i els tres junts van continuar la seva aventura en la pirateria. tot els hi va anar bé fins que el governador de Jamaica va capturar el vaixell. A Jack i la seva tripulació els va esperar l'orca però les dues dones es van salvar al·legant que estaven embarassades, cosa que era veritat, però no de la presó. Mery va morir durant la seva condemna i Anne al final, gràcies als contactes del seu pare va poder sortir i va tenir el seu fill.
Per finalitzar voldria remarcar que Anne Bonny no era precisament una dona pacífica, sinó tot el contrari: era molt rebel i tenia un comportament molt violent.
Si voleu conèixer a aquest temibles pirates podeu visitar a la següent pàgina web: http://runningwild.iespana.es/piratas/piratas/personajes.htm


