http://www.youtube.com/watch?v=M8Eor9wg6dI
Finalment, m'agradaria ficar la següent cançó. Encara que aquesta no forma part de la b.s.o d'aquest personatge, penso que hi hauria de ser.
The Beatles: Help!
Help, I need somebody,
Help, not just anybody,
Help, you know I need someone,Help!
When I was younger, so much younger than today,
I never needed anybody's help in anyway.
But now these days are gone, I'm not so self assured,
Now I find I've changed my mind, I've opened up the doors.
Help me if you can, I'm feeling down
And I do appreciate you being 'round.
Help me get my feet back on the ground,
Won't you please, please help me?
L’últim llibre llegit a classe és clarament molt diferent de la resta. Quan em va caure a les mans, un dia (concretament un dissabte) abans de que l'haguessin de llegir, vaig pensar en fullejar la primera pàgina per veure que tal seria el llibre i la impressió que me vaig portar és que seria chulíssim, que m'agradaria molt. Ara que ja me l'he acabat, aquesta impressió ha variat en algun aspecte. En l'estil del llenguatge que aquest utilitza aquesta no ha variat donat que continuo pensant que és bastant ingeniós, directe, etc; m'agrada, però potser valdria més no ficar-hi tants fills de puta al llibre, no (sembla que el món estigui ple, i tampoc és això)? Pel que fa al contingut, no pensava que seria així, veig a Holden molt perdut i en certa manera em preocupa, però es aquella preocupació sorgida de la pena que et provoca conèixer a aquest noi.
Salinger, va cursar tres anys d'estudis a l'Acadèmia Militar de Valley Forge, a Pensilvania. Al 1939 va assistir a un curs de narrativa curta a la Universitat de Columbia i va escriure crítiques de cinema per a la revista estudiantil. Va començar la seva trajectòria literària escrivint relats per a revistes de Nova York: Story, Saturday Evening Post, Esquire i The New Yorker, a la dècada de 1940; va publicar a més, dos capítols del que posteriorment seria El guardián entre el centeno abans d'allistar-se com a voluntari per a combatre en la Segona Guerra Mundial, participant, inclús, al desembarcament de Normandia (fet que el deixà marcat de per vida).
Franny y Zooey.
Levantad, Carpinteros, la Viga del Tejado.
Seymour: Una Introducción.
Després d'haver obtingut la fama i la notorietat amb El guardián entre el centeno, Salinger es va convertir en un ermità, apartant-se del món exterior i protegint al màxim la seva privadesa. Es va mudar de Nova York a Cornish (New Hampshire), on va continuar escrivint històries que mai va publicar. Salinger ha intentat per tots els mitjans escapar-se de l'exposició al públic. Al 2000, la seva filla, Margaret Salinger, va publicar El guardià dels somnis. En aquest llibre sobre confessions, la senyoreta Salinger afirma que el seu pare es bevia la seva pròpia orina, sofria glosolalia, rares vegades tenia relacions sexuals amb la seva mare, la tenia com una “presonera virtual” i es negava a permetre-li veure als seus parents i amics. A més, d’aquesta filla, Salinger és el pare de l'actor Matt Salinger.
Si ens centrem exclusivament en la història de Mowgli (els tres primers capítols), trobarem que él protagonista d'aquest relat és un nen indí que per bona o mala fortuna va ser arrencat de la seva família (els seus pares) per anar a parar dins d'una bandada de llops, els quals, el van acceptar i va acabant formant part d'ella com un més.
Allí a a la jungla, Mowgli, el cadell d'home, va continuar coneixent altres animals, els quals l'ajudaran a sobreviure en un territori tant hostil com ho és la jungla. Entre aquests companys trobem al mestre, l'ós Baloo. La feina d'aquest, ensenyar la llei de la jungla, llei que s'ha de conèixer i per suposat, seguir i respectar.
A mode de parèntesis, vull remarcar que el dia que vam fer el comentari escrit sobre aquest llibre, va sortir la pregunta següent: voldrieu que el vostre mestre fos com el Baloo? Personalment, penso que la resposta que donaria la tinc molt clara. Relament estaria deisposada a que un ós bru i grandios, estigues lliçó darera lliçó ensenyant-me els coneixements a força de cops? Ja us dic jo que no! Primerament, perquè no m'agradaria, per exemple, morir jove per culpa de no saber la taula de multiplicar del cinc, i segona perquè relament seria una situació bastant surrealista...
Però Baloo, encara que sigui un mestre propi de l'antiga escola i pugui caure malament als seus alumnes, aquests el respecten molt ja que saben que és sabi i en el fons, saben que se li ha de fer cas donat que té tota la raó (com li va passar a Mowgli quan el van capturar els Banga Long). Per tant, en certa manera el valoren com a bon mestre.
Si per casualitat ens dóna per veure la pel·ícula de Disney, comprovarem que aquest Baloo és molt diferent a l'original. Disney va fer una versió d'aquest personatge que continuava ajudant a Mowgli a aprendre, però no desde la bessant de mestre de l'antiga escola, sinó des d'una possisió més vitalista i es que com ell mateix afirma a la pel·lícula: "Busca lo más vital no más, lo que has de precisar, no más, pues nunca del trabajo has de abusar. Si buscas lo más esencial, sin nada más que ambicionar, mamá naturaleza te lo da".
Alícia al país de les meravelles
El primer que ens sorprèn d'aquest Gat és la seva rialla d'orella a orella i és ben encertat el pensament que ronda a l'Alícia quan diu: "Òndia! He vist moltes vegades un Gat sense somriure, però un somriure sense gat! Això és la cosa més curiosa que he vist a la meva vida!" (pàg. 71). L'enigma que sembla que envolta a aquest gat, el fa, a la meva manera de veure, més atractiu. És un personatge, si més no, misteriós donat que apareix i desapareix contínuament quan ell ho considera oportú; també es podria dir que és un personatge bastant important per a Alícia ja que el Gat l'ajuda en algunes ocasions (sempre que no sap què fer o per on anar apareix de sobte), a més, es pot notar que l'Alícia gaudeix de la seva companyia i de les seves converses.
Penso que, a part de tot allò dit anteriorment, el Gat és un personatge, especial donat que és gràcies als seus raonaments que sembla el menys boig (part de premisses i tot), i és l'únic conscient de la seva bogeria, fet que diu molt a favor seu i del seu veritable estat mental. Però perquè es pot considerar que potser, realment no està boig? Està claríssim, un boig mai afirmarà la seva bogeria donat que per a ell allò és real, i com per a ell és real, no pot sentir o percebre que en realitat no ho és.
Deixant el Gat de Cheshire a una banda, si reservem una petita part del nostre temps a pensar en el tema dels personatges “gatuns”, veurem que hi ha gran qualitat de gats famosos miolant i esgarrapant per llibres, pel·lícules, series de dibuixos etc.
Un dels més famosos podria ser Tom (de Tom & Jerry), el gat que sempre estava en una constant baralla amb un ratolinet de color marró anomenat Jerry. Aquesta sèrie de dibuixos animats, produïda per la MGM, és una de les que recordo veure quant era bastant petita. Tom, un gat que gairebé sempre caminava com una persona, tenia el pel d'un color gris-blavós. A més, les seves mans i peus eren de color blanc, a mode de guants, així com la punta de la seva cua.
Un altre famosíssim gat d'una sèrie de dibuixos és Garfield, el gat que moria per menjar un bon plat de lasanya. Aquest viu amb el seu amo Jon i amb el seu company (a vegades més vassall que amic) Odie, un gos de color groc. Alguns trets característics d'aquest personatge podrien ser: no li agraden els dilluns, li encanta dormir i veure la televisió, és de color taronja amb ratlles negres i té una personalitat un tant curiosa.
El gat amb botes és un altre gat molt famós, tant el del conte com la monada que apareix a les pel·lícules de Shrek. El seu principal tret és caminar dret tot portant unes magnifiques botes, realment, la seva "pinta" sembla més d'un mosqueter que no pas d'un gat.
Don Gato. D'aquest gat cal dir que era també d'un color una mica peculiar per a un gat, groc. A més, vivia amb els seus amics, també gats, en un carreró una mica brut i deixat de la ma de deu, però tots ells semblaven feliços. Encara que la seva casa era un cub d'escombreries, ell sempre anava vestit amb una espècie d’armilla i un barret a conjunt.
Los Aristogatos són uns altres gats importants en el panorama del cinema. Aquesta peculiar família aristòcrata francesa vivia en un dels millors barris de París amb la seva ama i al principi amb el seu maligne majordom, Edgar. Un cop viscudes moltes aventures els tres germanets més la seva mare coneixen a O'Malley, "un gato arrabalero, un gato jazz" i aquest acabarà formant part de la família.
Un altre gat, potser no tant famós però igualment simpàtic és Burlón, el gat saxofonista dels 4 musics de Bremen. Aquest gat, com molts altres tenia un pelatge una mica estrany, de color blau.
Si intentem pensar en una gateta, de color blanc i a més relacionem els colors vermell i rosa amb ella, de qui estaríem parlant? Efectivament, de la Kitty.
Per acabar, anomenaré al gat Félix, gat per excel·lència del cinema mut. El seu pelatge negre, ulls blancs, i ampli somriure, junt amb les situacions surrealistes que presentaven les seves històries, van contribuir a fer de Félix un dels personatges animats més recognoscibles del món.
-Es prohibeix a totes les feres de menjar home, llevat que matin per ensenyar als seus cadells a matar, i, aleshores, han de caçar fora de les seves terres de ramat o tribu.
-Un llop quan s’aparella, pot separar-se de la bandada de la qual forma part; però així com els seus cadells són prou grans per aguantar-se drets, els ha de portar al consell de la bandada, que es reuneix un cop al mes, sota la lluna plena, perquè els llops els coneguin.
-Si el dret d’un cadell a ser admès per la bandada comporta alguna disputa, l’han de defensar dos membres que no siguin ni el pare ni la mare del cadell.
-Primer pega, després avisa.
-Els habitants de la jungla han d’anar repetint en veu alta el crit de caça del foraster fins que rebin una resposta, cada vegada que cacin fora del seu territori.
-S’hauran de conèixer els diferents llenguatges de cada poble així com les paraules del poble caçador: Tu i jo som de la mateixa sang.
-Tota relació amb el poble dels simis queda prohibida als habitants de la jungla.
-El penediment no pot, en cap concepte, deturar l’aplicació del càstig.