ioho ioho un gran pirata soy...


Un dia a classe, es va comentar que podíem fer fotos de nosaltres mateixos que representessin algun dels llibres llegits aquest curs. L'altre dia vaig estar mirant les fotos d'aquest any de carnaval i em vaig recordar que ens havíem disfressat de pirates. Al veure-ho vaig recordar en allò dit a classe i vualà, aquí està una de les tripulants de la Hispaniola (dels bons, clar està...), el vaixell en que Jim viatja fins a trobar l'illa i posteriorment el tresor.

Nombre: H.Caulfield


En aquesta fotografia es troba representat el personatge de Holden Caulfield. Segurament pot semblar estrany per als altres, donat que cadascú s'imagina els personatges dels llibres a la seva manera, però per a mi, aquest és l'únic Caulfield que existeix. Se que el pentinat no és el que l'autor va redactar al llibre, però donat que aquest dibuix parteix de la meva imaginació i surt de la meva mà, li he ficat el pentinat que a mi m'ha semblat per ell. Al fons apareixen altres dibuixos i lletres que representen una mica en la bogeria que aquest personatge està immers.

El guardián entre el centeno

Tal i com ja he fet amb els altres llibres, en aquest apartat es comenta algun personatge de la novel·la que en aquell moment tocaba llegir. Donat que l'últim llibre llegit és tant diferent, he pensat elaborar aquesta entrada d'una altra manera. Havia pensat en tornar a elaborar un escrit sobre el personatge principal del llibre, Holden Caulfield, però després he pesnat que, realment, ell en tota la novel·la ja ens ha estat mostrant con és i a més, en ho narra amb estil directe. Per tant, he pensat en fer la següent entrada i a continaució es presenten diferents fragments de cançons que perfectament podrien ser la b.s.o del protagonista:




The Killers: All these things that i've done




When there's nowhere else to run
Is there room for one more son
One more son
If you can hold on, if you can hold on, hold on


I wanna stand up, I wanna let go
You know, you know - no you don't, you don't
I wanna shine on in the hearts of men
I wanna mean it from the back of my broken hand


Another head aches, another heart breaks
I am so much older than I can take
And my affection, well it comes and goes
I need direction to perfection, no no no no


Help me out
Yeah, you know you got to help me out
Yeah, oh don't you put me on the back burner
You know you got to help me out

http://www.youtube.com/watch?v=dXkWW_q_OTM



Green Day: Jesus of Suburbia

But there's nothing wrong with me
This is how I'm supposed to be
Everyone is so full of shit
Burn and raised by hipocrits
Hearts recycled but never saved
From the cradle to the grave

I don't feel any shame
I wont apologize
When there ain't nowhere you can go
Running away from pain
When you've been victimized








Eric Clapton: If I saw you in heaven



Would you know my neme
if I saw you in heaven?
Would it be the same
if I saw you in heaven?


I must be strong and carry on
cause i know i don't belong here in heaven








Good Charlotte: The anthem
It's a new day, but it all feels old.
It's a good life, that's what I'm told
But everything, it all just feels the same.
At my high school, it felt more to me
Like a jail cell, a penitentiary
My time spent there, it only made me see.
That I don't ever wanna be like you
I don't wanna do the things you do
I'm never gonna hear the words you say and I don't ever wanna, I don't ever wanna be You...don't wanna be just like you.
Go to college, a university, get a real job,that's what they said to me
But I could never live the way they want.
I'm gonna get by, and just do my time, out of step while, they allget in line
I'm just a minor threat so pay no mind.
Do you really wanna be like them, do you really wanna be another trend?
Do you wanna be part of that crowd?
'cause I don't ever wanna, I don't ever wanna be you.



My Chemical Romanc: Sleep
Cause there ain't no way that I'm sorry for what I did.
And through it all
How could you cry for me?
Cause I don't feel bad about it.
So shut your eyes, kiss me goodbye,
And sleep. Just sleep.
The hardest part is letting go of your dreams.
A drink for the horror that I'm in,
For the good guys, and the bad guys.


http://www.youtube.com/watch?v=M8Eor9wg6dI

Finalment, m'agradaria ficar la següent cançó. Encara que aquesta no forma part de la b.s.o d'aquest personatge, penso que hi hauria de ser.

The Beatles: Help!

Help, I need somebody,

Help, not just anybody,

Help, you know I need someone,Help!

When I was younger, so much younger than today,

I never needed anybody's help in anyway.

But now these days are gone, I'm not so self assured,

Now I find I've changed my mind, I've opened up the doors.

Help me if you can, I'm feeling down

And I do appreciate you being 'round.

Help me get my feet back on the ground,

Won't you please, please help me?

http://www.youtube.com/watch?v=-s-F7ZmmGbY

Opinió Personal

El guardián entre el centeno
L’últim llibre llegit a classe és clarament molt diferent de la resta. Quan em va caure a les mans, un dia (concretament un dissabte) abans de que l'haguessin de llegir, vaig pensar en fullejar la primera pàgina per veure que tal seria el llibre i la impressió que me vaig portar és que seria chulíssim, que m'agradaria molt. Ara que ja me l'he acabat, aquesta impressió ha variat en algun aspecte. En l'estil del llenguatge que aquest utilitza aquesta no ha variat donat que continuo pensant que és bastant ingeniós, directe, etc; m'agrada, però potser valdria més no ficar-hi tants fills de puta al llibre, no (sembla que el món estigui ple, i tampoc és això)? Pel que fa al contingut, no pensava que seria així, veig a Holden molt perdut i en certa manera em preocupa, però es aquella preocupació sorgida de la pena que et provoca conèixer a aquest noi.

Biografia del autor


Jerome David Salinger va néixer a Nova York l’1 de gener del 1919. Fill de Jerome David Salinger, un comerciant jueu, i de Marie Jillich, escocesa-irlandesa, va créixer en un apartament de Park Avenue, a Manhathan.


Salinger, va cursar tres anys d'estudis a l'Acadèmia Militar de Valley Forge, a Pensilvania. Al 1939 va assistir a un curs de narrativa curta a la Universitat de Columbia i va escriure crítiques de cinema per a la revista estudiantil. Va començar la seva trajectòria literària escrivint relats per a revistes de Nova York: Story, Saturday Evening Post, Esquire i The New Yorker, a la dècada de 1940; va publicar a més, dos capítols del que posteriorment seria El guardián entre el centeno abans d'allistar-se com a voluntari per a combatre en la Segona Guerra Mundial, participant, inclús, al desembarcament de Normandia (fet que el deixà marcat de per vida).

Les seves obres:
El Guardián entre el Centeno.
Franny y Zooey.
Levantad, Carpinteros, la Viga del Tejado.
Seymour: Una Introducción.

Després d'haver obtingut la fama i la notorietat amb El guardián entre el centeno, Salinger es va convertir en un ermità, apartant-se del món exterior i protegint al màxim la seva privadesa. Es va mudar de Nova York a Cornish (New Hampshire), on va continuar escrivint històries que mai va publicar. Salinger ha intentat per tots els mitjans escapar-se de l'exposició al públic. Al 2000, la seva filla, Margaret Salinger, va publicar El guardià dels somnis. En aquest llibre sobre confessions, la senyoreta Salinger afirma que el seu pare es bevia la seva pròpia orina, sofria glosolalia, rares vegades tenia relacions sexuals amb la seva mare, la tenia com una “presonera virtual” i es negava a permetre-li veure als seus parents i amics. A més, d’aquesta filla, Salinger és el pare de l'actor Matt Salinger.

El guardián entre el centeno


Un cop deixat el país de les meravelles enrere, tornem a la realitat. El guardián entre el centeno ens situarà en una magnífica, així com grandíssima ciutat, és a dir, Nova York. Gràcies a Holden, el protagonista d'aquesta història, podrem fer una mena de "visita turística" a alguns llocs d'aquesta ciutat i podrem palpar l'ambient que s'hi respira.




PD: a continuació es troba un fragment de la pel·lícula del Col·leccionista de Wyler on es fa un comentari sobre el llibre.




Fitxa tècnica



Títol: El guardián entre el centeno.


Autor: J.D. Salinger.


Traductor: Carmen Criado.


Editorial: Alianza.


Lloc d'edició: Madrid.


Any d'edició: 2006.


Argument: Aquest llibre ens explica la vida d'en Holden, un jove adolescent que ha estat expulsat de Pencey i decideix vagar pels carres de Nova York els dies que li queden abans de tornar a casa amb els seus pares i la seva germana petita.

El llibre de la jungla


A la novel·la creada per Kipling, es poden trobar quantitat d'històries amb variats personatges.

Si ens centrem exclusivament en la història de Mowgli (els tres primers capítols), trobarem que él protagonista d'aquest relat és un nen indí que per bona o mala fortuna va ser arrencat de la seva família (els seus pares) per anar a parar dins d'una bandada de llops, els quals, el van acceptar i va acabant formant part d'ella com un més.

Allí a a la jungla, Mowgli, el cadell d'home, va continuar coneixent altres animals, els quals l'ajudaran a sobreviure en un territori tant hostil com ho és la jungla. Entre aquests companys trobem al mestre, l'ós Baloo. La feina d'aquest, ensenyar la llei de la jungla, llei que s'ha de conèixer i per suposat, seguir i respectar.

A mode de parèntesis, vull remarcar que el dia que vam fer el comentari escrit sobre aquest llibre, va sortir la pregunta següent: voldrieu que el vostre mestre fos com el Baloo? Personalment, penso que la resposta que donaria la tinc molt clara. Relament estaria deisposada a que un ós bru i grandios, estigues lliçó darera lliçó ensenyant-me els coneixements a força de cops? Ja us dic jo que no! Primerament, perquè no m'agradaria, per exemple, morir jove per culpa de no saber la taula de multiplicar del cinc, i segona perquè relament seria una situació bastant surrealista...

Però Baloo, encara que sigui un mestre propi de l'antiga escola i pugui caure malament als seus alumnes, aquests el respecten molt ja que saben que és sabi i en el fons, saben que se li ha de fer cas donat que té tota la raó (com li va passar a Mowgli quan el van capturar els Banga Long). Per tant, en certa manera el valoren com a bon mestre.

Si per casualitat ens dóna per veure la pel·ícula de Disney, comprovarem que aquest Baloo és molt diferent a l'original. Disney va fer una versió d'aquest personatge que continuava ajudant a Mowgli a aprendre, però no desde la bessant de mestre de l'antiga escola, sinó des d'una possisió més vitalista i es que com ell mateix afirma a la pel·lícula: "Busca lo más vital no más, lo que has de precisar, no más, pues nunca del trabajo has de abusar. Si buscas lo más esencial, sin nada más que ambicionar, mamá naturaleza te lo da".

Alícia al país de les meravelles




Si preguntes quin és el personatge més carismàtic o recordat del llibre d'Alícia al país de les meravelles, hi hauria molta gent que respondria el Gat de Cheshire. Aquest Gat, apareix per primera vegada a casa de la Duquessa, però no serà l'ultima donat que torna a aparèixer dues vegades més: al bosc i a la partit de croquet de la reina.
El primer que ens sorprèn d'aquest Gat és la seva rialla d'orella a orella i és ben encertat el pensament que ronda a l'Alícia quan diu: "Òndia! He vist moltes vegades un Gat sense somriure, però un somriure sense gat! Això és la cosa més curiosa que he vist a la meva vida!" (pàg. 71). L'enigma que sembla que envolta a aquest gat, el fa, a la meva manera de veure, més atractiu. És un personatge, si més no, misteriós donat que apareix i desapareix contínuament quan ell ho considera oportú; també es podria dir que és un personatge bastant important per a Alícia ja que el Gat l'ajuda en algunes ocasions (sempre que no sap què fer o per on anar apareix de sobte), a més, es pot notar que l'Alícia gaudeix de la seva companyia i de les seves converses.
Penso que, a part de tot allò dit anteriorment, el Gat és un personatge, especial donat que és gràcies als seus raonaments que sembla el menys boig (part de premisses i tot), i és l'únic conscient de la seva bogeria, fet que diu molt a favor seu i del seu veritable estat mental. Però perquè es pot considerar que potser, realment no està boig? Està claríssim, un boig mai afirmarà la seva bogeria donat que per a ell allò és real, i com per a ell és real, no pot sentir o percebre que en realitat no ho és.

Deixant el Gat de Cheshire a una banda, si reservem una petita part del nostre temps a pensar en el tema dels personatges “gatuns”, veurem que hi ha gran qualitat de gats famosos miolant i esgarrapant per llibres, pel·lícules, series de dibuixos etc.

Un dels més famosos podria ser Tom (de Tom & Jerry), el gat que sempre estava en una constant baralla amb un ratolinet de color marró anomenat Jerry. Aquesta sèrie de dibuixos animats, produïda per la MGM, és una de les que recordo veure quant era bastant petita. Tom, un gat que gairebé sempre caminava com una persona, tenia el pel d'un color gris-blavós. A més, les seves mans i peus eren de color blanc, a mode de guants, així com la punta de la seva cua.

Un altre famosíssim gat d'una sèrie de dibuixos és Garfield, el gat que moria per menjar un bon plat de lasanya. Aquest viu amb el seu amo Jon i amb el seu company (a vegades més vassall que amic) Odie, un gos de color groc. Alguns trets característics d'aquest personatge podrien ser: no li agraden els dilluns, li encanta dormir i veure la televisió, és de color taronja amb ratlles negres i té una personalitat un tant curiosa.

El gat amb botes és un altre gat molt famós, tant el del conte com la monada que apareix a les pel·lícules de Shrek. El seu principal tret és caminar dret tot portant unes magnifiques botes, realment, la seva "pinta" sembla més d'un mosqueter que no pas d'un gat.

Don Gato. D'aquest gat cal dir que era també d'un color una mica peculiar per a un gat, groc. A més, vivia amb els seus amics, també gats, en un carreró una mica brut i deixat de la ma de deu, però tots ells semblaven feliços. Encara que la seva casa era un cub d'escombreries, ell sempre anava vestit amb una espècie d’armilla i un barret a conjunt.

Los Aristogatos són uns altres gats importants en el panorama del cinema. Aquesta peculiar família aristòcrata francesa vivia en un dels millors barris de París amb la seva ama i al principi amb el seu maligne majordom, Edgar. Un cop viscudes moltes aventures els tres germanets més la seva mare coneixen a O'Malley, "un gato arrabalero, un gato jazz" i aquest acabarà formant part de la família.


Un altre gat, potser no tant famós però igualment simpàtic és Burlón, el gat saxofonista dels 4 musics de Bremen. Aquest gat, com molts altres tenia un pelatge una mica estrany, de color blau.

Si intentem pensar en una gateta, de color blanc i a més relacionem els colors vermell i rosa amb ella, de qui estaríem parlant? Efectivament, de la Kitty.



Per acabar, anomenaré al gat Félix, gat per excel·lència del cinema mut. El seu pelatge negre, ulls blancs, i ampli somriure, junt amb les situacions surrealistes que presentaven les seves històries, van contribuir a fer de Félix un dels personatges animats més recognoscibles del món.

La llei de la jungla.


No heu sentit mai la frase de: això sembla la jungla!?


He de confessar que sempre que l'he sentida m'ha semblat entendre la jungla com un espai desendreçat, caòtic, heterogeni, perillós, etc. Però quina és la meva sorpresa? Llegint el llibre de Kipling descobrim que aquesta té una llei, una que tothom intenta respectar i que són molts els que guaiten pel seu compliment. A més, penso que aquesta llei pels habitants de la jungla és molt important (dins la novel·la de Kipling) donat que també són molts (i un en particular, el mestre Baloo) qui donen importància al seu ensenyament i deure de compliment, així com defensen el càstig pel no compliment d'aquesta.


Coneixer-la serà quelcom molt útil si han de viure allà, per tant, a continuació es presenta la llei de la jungla:


-Un no pot canviar de territori sense avisar. Això podria fer espantar la caça.


-Es prohibeix a totes les feres de menjar home, llevat que matin per ensenyar als seus cadells a matar, i, aleshores, han de caçar fora de les seves terres de ramat o tribu.


-Un llop quan s’aparella, pot separar-se de la bandada de la qual forma part; però així com els seus cadells són prou grans per aguantar-se drets, els ha de portar al consell de la bandada, que es reuneix un cop al mes, sota la lluna plena, perquè els llops els coneguin.


-Si el dret d’un cadell a ser admès per la bandada comporta alguna disputa, l’han de defensar dos membres que no siguin ni el pare ni la mare del cadell.


-Primer pega, després avisa.


-Els habitants de la jungla han d’anar repetint en veu alta el crit de caça del foraster fins que rebin una resposta, cada vegada que cacin fora del seu territori.


-S’hauran de conèixer els diferents llenguatges de cada poble així com les paraules del poble caçador: Tu i jo som de la mateixa sang.


-Tota relació amb el poble dels simis queda prohibida als habitants de la jungla.


-El penediment no pot, en cap concepte, deturar l’aplicació del càstig.


-Un caçador no ha de cometre la indignitat de matar cadells despullats.

Miauuuuuuu!!!!!


Dimarts dia 28 d’abril l’Esther i jo vam anar a la biblioteca d’agrònoms per a fer feina. Al sortir ja era tard, les nou i mitja (més o menys). No recordo com va ser ben bé, però vam mirar al cel i allí estava.

Un somriure d’orella a orella, el Gat de Cheshire “havia desaparegut molt a poc a poc, començant pel final de la cua i acabant amb el somriure, que encara es podia veure després que la resta del Gat s’hagués fos” (Pàg. 71). Ràpidament, l’Esther es va afanyar en fer-m’ho saber donat que no tots els dies es pot presenciar l'espectacle tan meravellós de veure somriure a un gat.

Volíem guardar una imatge per recordar aquell moment, però encara que considero que tenim uns telèfons mòbils bastant decents, era impossible captar-la de cap manera. Per tal de posar solució al problema, ens vam anar cap a casa i un cop allí, vaig agafar una càmera més potent i amb la sort de que el Gat de Cheshire encara mantenia la seva peculiar rialla, li vaig fer una foto.

Opinió personal

Alícia al país de les meravelles
Les aventures d'Alícia al país de les meravelles és una història que ja la coneixia de la mà de Disney, com ha passat amb molts altres llibres que hem llegit. El llibre, al meu parer, està força bé donat que té un toc que no es pot trobar en cap altre de llegit fins ara. El "nonsense" (sense sentit) dóna moltes possibilitats a una història i aquestes possibilitats les ha sabut aprofitar l'autor. Encara que m'ha agradat el llibre,donat que és, pot ser, més complert que la pel·lícula, he trobat a faltar aquella cançó que la Llebre de Març i el Barreter canten tan alegrement mentre prenen el té: "¡feliz, feliz, no cumpleaños!". Cal a dir que amb aquest llibre m'he rigut, encara que no tant com a Peter Pan, perquè hi ha situacions realment absurdes i d'altres que recorden algunes de la pel·lícula que també fan gràcia (totalment absurdes també).

Biografia de l'autor


Charles Dogson va néixer el 27 de gener de 1832 a Daresbury, Cheshire (Anglaterra). Fill d'un pastor protestant, Lewis Carroll va ser el major de 11 fills: quatre barons i set femelles, tots ells tartamuts. Als 18 anys, va ingressar en la Universitat de Oxford, universitat en la qual, posteriorment, va ingressar com a professor de matemàtiques entre 1855 i 1881. A més, al 1861 va ser ordenat diàcon de l'Església d'Anglaterra.

Des dels 13 anys i juntament amb els seus germans, Carroll es va dedicar a la publicació de petites revistes literàries que ell mateix redactava i en ocasions també il·lustrava, per a l'ús dels convidats del prevere de Croft (Yorkshire) on exercia el seu pare: "The Rectory Magazine", "La Comète", "Li Bouton de Rose", "L'Etoile", "Li Feu Follet", "The Rectory Umbrella", etc. També va compondre poemes i cançons, una secció de "cartes al director" i breus paròdies de novel·les contemporànies.

A partir de 1855 decideix escriure, ja sota el nom de Lewis Carroll, poemes per a "The Train". Publica una col·lecció de poesies amb el títol de “Fantasmagoria” al 1869, i un altre poema llarg, “La Caça del Snark” al 1876 . Amb el seu veritable nom, Dodgson, va publicar diversos tractats matemàtics, entre els quals destaca “Euclides i els seus rivals moderns” (1879) i un tractat de lògica del que solament arribarà a publicar la primera part al 1896. Al 1865 Carroll va publicar amb el seu pseudònim una de les seves obres més conegudes: “Alícia en el país de les meravelles”. La seva continuació, “A través del mirall i el que Alicia va trobar allí” (Through the Looking Glass), es va publicar al 1872. Després escriuria una novel·la, Silvia i Bruno (2 volums,1889-1893).

Els contes d'Alicia, que han fet cèlebre el nom de Lewis Carroll en tot el món i han estat traduïts a nombroses llengües, van ser escrits originalment en 1862 per a una nena, Alice Liddell, filla d'Henry George Liddell, pastor de Christ Church.

Finalment, Lewis Carroll va morir el 14 de gener de 1898 en Guilford (Surrey).

Fitxa tècnica del llibre


Títol: Alícia al país de les meravelles.

Autor: Lewis Carroll (Charles Dogson).

Traductor: Salvador Oliva Llinàs.

Il·lustrador: John Tenniel.

Editorial: Empúries.

Nº Edició: Primera.

Lloc d'edició: Barcelona.

Any d'edició: 2009.

Argument: Somiant que segueix el Conill Blanc, Alícia entra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible, el país de les meravelles. Dins d'aquest viurà grans aventures i curioses situacions acompanyada d'uns personatges cadascú més peculiar.

¡¡¡Que le corten la cabeza!!!


Després de la meva estància a la jungla de Kipling em disposo a tornar al món civilitzat i de la mà d'Alicia, podré descobrir grans aventures, segurament totes boges, i grans personatges, també tots bojos, en aquest lloc anomenat dels somnis. Ja es sap que per començar l'aventura només cal seguir al conill blanc!



PD: Es recomana veure la pel·lícula de dibuixos d'Alicia al país de les meravelles.





PD2: El videoclip de la primera cançó del debut en solitari de Gwen Stefani (component del grup No doubt) es va inspirar en el fantàstic relat de Lewis Carroll, o sigui, Charles Dogson.








Compare and contrast this two photos...




De tots els llibres que ens hem llegint fins ara, hi ha dos que estan protagonitzats per animals. El primer que vam llegir és “El viento en los sauces” i el segon, que tot just acabem de llegir, és El llibre de la jungla.



Com ja he dit, en tots dos llibres apareixen una sèrie de situacions, aventures, etc. protagonitzades per animals, però entre aquests dos llibres les diferencies que hi podem trobar no són poques.



Per començar, “El viento en los sauces” presenta un tipus d’animals més proper per nosaltres, en certa manera, ja que aquests es poden trobar prop d’una riba d’un riu o al bosc, en canvi, més difícil que trobar a un “Topo, un Ratón de Agua, un Tejón i una Nutria” seria anar a buscar una pantera, un os morrut, una serp pitó, un tigre, uns simis, una foca blanca, una mangosta i alguns elefants entre d’altres. Tots el animals que apareixen al Llibre de la jungla, ens són més llunyans precisament perquè molts d’ells viuen a la jungla (o prop d’ella) i com que hi viuen, el nostre accés a ells és menys òptim. Per tant, amb això trobem una altra diferència entre els dos llibres, aquesta és que els animals estan situats i viuen en diferents espais o llocs. Està ben clar que a simple vista sembla que els protagonistes de “El viento en los sauces” visquin en un lloc més tranquil, amb més serenitat, més proper al que nosaltres podem estar acostumats, en canvi, els animals de la selva conviuen en un lloc més hostil, hi ha lluites, vida i mort, on fan una vida completament diferent a la del “Topo” & Co.



Encara que tots els animals comparteixen la característica de tenir qualitats antropològiques donat que per exemple en El llibre de la jungla, els habitants de la selva tenen una llei, la de la jungla, aquesta l’han de complir o són castigats; a més hi ha un mestre, algú que ensenya aquesta llei donat que s’ha d’aprendre. Com en una comunitat, a la selva hi ha tot tipus d’animals que en l’ocasió requerida, i amb una petició amb un vocabulari adequat, no dubten en prestar-te la seva ajuda. Per l’altra banda, en “El viento en los sauces” és impossible no veure que els personatges, encara que són animals, es comporten com a persones, fan activitats que fem les persones, viuen com a persones, es relacionen com a persones, etc. En El llibre de la jungla, els animals mai no arriben a ser persones disfressades amb pell i careta d’animal donat que moltes vegades es present la separació entre l’home i aquests, al contrari que a “El viento en los sauces”, ja que animals i persones estan posades al mateix graó (les persones parlen per exemple amb el Sapo tan tranquil·lament, com si fos alguna cosa normal).



A la història de Mowgli, es té en compte el món exterior, i això passa també a la resta del llibre, mai és un espai tancat o petit. Per als animalons de la riba del riu únicament existeix el seu estimat riu i, com a molt, el bosc salvatge, però en moltes ocasions han deixat caure que no val la pena anar-se’n lluny d’allí i deixar-ho tot enrere.



Es pot veure que alguns dels atributs dels animals que apareixen a la novel·la de Graham són compartits per algun protagonista animal dels de Kipling, com per exemple: Bagheera és valenta com també ho és el Ratón de Agua i també és en certa manera una mica reservada com ho és el Tejón. La Nutria per la seva banda, és amigable i protectora amb el seu fill perdut, igual que la mangosta Rikki-Tikki-Tavi ho és amb la família que l’acull a la seva casa.
Per acabar, la principal diferencia entre els animals d’un i l’altre llibre, penso que és el fet que a “El viento en los sauces” tota l’essència dels animals, tota la seva figura està infantilitzada, en canvi, els animals de El llibre de la jungla semblen més reals, no estan infantilitzats, quan estan alegres, ho estan, quan algun company necessita ajuda, l’ajuden, quan han de matar, maten; en certa manera, penso que són més reals pel fet que el seu habitat és més real.

Opinió personal

El llibre de la jungla
Personalment i de moment, penso que aquest ha set el llibre que menys m’ha agradat de tots els que hem llegit. Al començament va estar molt interessant donat que encara i coneixent la història de Mowgli de la mà de Disney, vaig poder comprovar com era realment la vida d’aquest famós nen salvatge criat per llops. El llibre és diferent que la pel·lícula, cosa que passa sovint i per tant, aquest fet no em va estranyar, el que sí ho va fer és que la seva història acabes al capítol tres, tenint en compte que el llibre té set capítols en total. Les altres històries no les coneixia i per tant, va ser una altra aventura per descobrir. La de Kotick, la foca blanca, em va agradar i les altres tres van passar sense pena ni glòria.

Biografia de l'autor


Rudyard Kipling va néixer el 30 de desembre de 1865 a Bombai (Índia). Quan tan sols tenia 6 anys, va ser enviat a estudiar a Anglaterra. Va romandre cinc anys en una llar social de Southsea, experiència que descriu en el seu relat 'L'ovella negra'. L'any 1882 va regressar a la Índia, moment que va començar a treballar per a la Civil and Military Gazette de Lahore fins a 1889, en qualitat d'editor i escriptor de relats.


Algun temps després va publicar Poemes del departament (1886), una sèrie de versos satírics sobre la vida civil i militar en les casernes de la Índia colonial, a més d'una col·lecció dels seus relats escrits per a la premsa recopilats en Contes dels pujols (1887). La seva fama literària la hi deu a sis històries sobre la vida dels anglesos en l'Índia, publicades entre 1888 i 1889. Entre les seves novel·les o relats llargs més populars figuren La llum que s'apaga (1891), El Llibre de la Selva (1894), El Segon Llibre de la Selva (1895), Capitans intrèpids (1897), Stalky & Cia. (1899), basada en les seves experiències infantils en el United Services College, i Kim de l'Índia (1901), un relat picaresc de la vida en l'Índia. El més destacable de la seva poesia és potser Belades de la caserna (1892) i Les cinc nacions (1903).


Va viatjar per Àsia i Estats Units, on es va casar en 1892 amb Caroline Balestier, amb la qual va tenir dues filles, i va viure durant un breu període en Vermont. En 1903, es va establir a Anglaterra. En 1907 li van concedir el Premi Nobel de Literatura, convertint-se en el primer autor anglès mereixedor d'aquest premi. Va ser iniciat a la masoveria als vint anys en Lahore i va dedicar la seva vida i els seus escrits a aprofundir en la condició d'Home, i el seu esdevenir existencial. Finalment, va morir el 18 de gener de 1936 a Londres.

Fitxa tècnica del llibre


Títol: El llibre de la jungla.

Autor: Rudyard Kipling.

Traductor: Josep Sampere i Martí.

Il·lustrador: Christian Broutin.

Textos d'ampliació: Pierre Pellerin i Pierre Reyss.

Editorial: Cruïlla.

Nº Edició: Tercera.

Lloc d'edició: Barcelona.

Any d'edició: 2004.

Argument: Aquest llibre ens explica un seguit d'històries protagonitzades conjuntament per animals salvatges i alguns homes. Tots els relats d'aquest llibre estan ubicats a l'India. El llibre de la jungla consta de cinc històries exposades per ordre d'aparició: la de Mowgli (un nen salvatge), la de Kotick (una foca blanca), la de Rikki-Tikki-Tavi (una mangosta), la de Toomai dels elefants (un nen indi) i, finalment, la de els servents de Sa Majestat(Billy el mul, un altre mul jove, un cavall, un camell, i l'elefant Dues Cues).

Con el un, dos, tres y...


Deixant la riba del riu enrere amb els seus habitants, em disposo a començar una altra aventura la qual tindrà lloc dins de la profunditat de la selva hindú. Amb "El llibre de la jungla", encara que endinsar-me en mig de la profunda selva no em fa molta gràcia, podré conèixer un seguit de personatges que portaran a terme aventures impressionants, això sí, segurament hauré d'aprendre la llei de la jungla per si per casualitat em trobo amb algun perill...


PD: Es recomana veure la pel·lícula del Llibre de la jungla de Disney i també cantar les seves grans cançons!!!!








El viento en los sauces


Un cop abandonat el país d'Oz gràcies a les sabates platejades (o vermelles) ens endinsem cap a una altra aventura. Deixem Kansas enrere per anar a parar en mig del paisatge silvestre angles. Allà, es on coneixerem les aventures d'uns personatges que viuen plàcidament envoltats per la natura, i es que no ens estranya res que hi visquin tant bé, perquè encara que estiguin una mica personificats (adopten característiques humanes), no deixen de ser animalons.




Obra de Stevenson


L'obra literària de Stevenson va començar ja fa bastant de temps i al 1878 va publicar el seu primer llibre. Aquest autor va escriure històries d’aventures, de romanços i de viatges. Una obra molt versàtil: ficció i assajos. A arrel de la seva boda es quan comença a sorgir les novel·les que després es convertiran en universals:

L’illa del tresor: Segons la llegenda, aquesta història hauria set escrita per al fill més gran de Fanny (Samuel). Així, amb la condició de que no hi aparegués cap dona al relat (una història per a nois), va néixer una de les millors novel·les juvenirls i d’aventures, un clàssic llegit per successives generacions de totes les edats. Cal destacar que incomprensiblement, a la seva època aquesta novel·la no va tenir molta acceptació.

L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mr.Hyde: La va publicar a principis de 1886 i és la novel·la que el va consagrar com a escriptor cèlebre i ben pagat. Aquesta era un llibre curt que va estar a punt de desaparèixer quan el seu primer original va ser destruït (no es sap si pel propi autor o per la seva dona esgarrifada pel terrorífic argument), afortunadament, l’autor va reescriure el tema. La novel·la tracta sobre l’infer de les adiccions i a més, és un retrat magistral.

La fletxa negra: Va ser escrita l’any 1888. Aquesta és una novel·la d’aventures, plena de gran frescor i vitalitat. Stevenson tenia una gran capacitat al escriure arguments molt diferents els uns dels altres, cosa per la qual molts pocs autors tenen reconegut aquest mèrit.

A més d’aquestes obres literàries, R.L. Stevenson va escriure el llistat següent:

1876: Un viatge al continent.

1881: Estudis familiars de l’home i els llibres.

1882: Les noves nits àrabs.

1882 : El club dels suïcides.

1883 : L'Illa del tresor.

1884 : El lladre de cadàvers.

1885 : El dinamiter.

1885 : Markheim.

1886 : Les aventures de David Balfour.

1886 : L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

1887 : Els homes alegres i altres contes i fàbules.

1888: La fletxa negra.

1889 : El Compte de Ballantrae.

1889 : La caixa equivocada.

1891 : El diable de l'ampolla.

1892 : La resaca.

1893 : Nets a l’illa.

1893 : Contes dels mars del sud.

1894 : Baixamar.

1896 : El dic de Hermiston (Incompleta a la seva mort, finalitzada per Arthur Quiller-Couch).

El viento en los sauces


En aquest llibre, "El viento en los sauces" apareixen bastants personatges, com els que s'esmenten a continuació. Cal a dir, que tots tenen característiques diferents, ja siguin físiques (donat que són diferents animals) com psíquiques (personalitat). Uns, viuen prop (uns més que d'altres) de la seva estimada riba del riu, altres sota terra i altres al bosc salvatge.

Segons l'autor d'aquesta novel·la, d'alguna manera es veuen reflectides, gracies als personatges, les diferents classes socials angleses: la alta, representada pel Sapo; la mitjana representada pel Ratón de agua i el Tejón i la classe baixa es troba representada pel Topo.

Quin adjectiu s'adiu més bé a cadascun dels personatges d'aquest llibre?

Topo: Sincer i negatiu.

Ratón de agua: Savi i valent.

Sapo: Capritxós i alegre.

Tejón: Tímid i amb bon cor.

Nutria: Amigable i protectora.

Màgic d'Oz


Dorothy: És una nena que viu a Kansas amb els seus oncles i el seu gosset, el Totó. Dorothy, des del primer moment que posa el peu al País d’Oz vol de totes totes trobar el camí que la porti un altre cop a casa.

Espantaocells: És el primer amic que s’incorporarà al viatge de la Dorothy. Ell, també viatjarà cap a la ciutat de les Maragdes per demanar alguna cosa al gran i poderós màgic d’Oz. L’Espantaocells pensa de sí mateix que és una persona “estúpida”, al no tenir cervell, no pot pensar i realment, al llibre podem constatar que no es així donat que és ell en moltes ocasions qui salva als nostres amics gràcies al seu enginy.

Llenyataire de llauna: Aquest és el segon personatge que acompanya a la Dorothy en el seu camí per a veure al mag. El Llenyataire, que una vegada havia estat de carn i ossos ara transformat en una gran pesa de llauna amb forma humana, vol demanar al màgic d’Oz que li doni un cor. Ell afirma que no pot estimar ni sentir res, cosa que tampoc és veritat donat que sempre està plorant perquè en ocasions sent llàstima pels altres.

Lleó poruc: És l’últim company de viatge que té la Dorothy i igual que els altres dos, el Lleó també demanarà alguna cosa al mag. Aquest demanarà tenir valor ja que segons ell és un lleó molt poruc que sempre té molta por. Penso, que si realment tingues tanta por i no fos valent no hauria pogut realitzar actuacions tals com saltar el vall que els separava de aconseguir arribar a la ciutat de les Maragdes. Per tant, el Lleó poruc va a buscar una cosa que realment ja posseeix.

El viento en los sauces


4.- Transcriu dues situacions en que els personatges mengen. Fes un comentari sobre el que mengen i la funció que té en el llibre.
“- Excelente sugerencia - dijo el ratón de agua, y salió corriendo hacia su casa.
Una vez allí sacó su cesta de la merienda y preparó una comida sencilla, en la que, recordando el origen y los gustos del forastero, tuvo el detalle de incluir una larga barra de pan francés, una salchicha que olía de lejos a ajo, un trozo de queso que cantaba de tan curado como estaba, y una botella de largo gollete recubierta de rafia, que contenía rayos de sol condensados, cosechados y embotellados en lejanas colinas del Sur. Cargado con todo ello volvió rápidamente al sendero, y según iban sacando las cosas de la cesta y poniéndolas en la hierba de la cuneta, los cumplidos con que el viejo lobo de mar celebraba su buen gusto y criterio le hicieron ruborizarse de placer.” (Pàg.224-225)

“Luego entró un momento en el carromato y volvió con un gran plato de hierro, un cuchillo, una cuchara y un tenedor. Inclinó un poco la olla, y un copioso torrente de estofado caliente y sustancioso se vertió gorgoteando en el plato. Era sin duda el estofado más suculento del mundo, pues estaba hecho con perdices, faisanes, pollos, liebres, conejos, pavos, pintadas y unas cuantas cosas más. El Sapo se puso el plato en el regazo, casi llorando de gozo, y comió y comió y comió hasta hartarse, y cuando acabó pidió más, y luego más, y el gitano se lo sirvió sin rechistar. Le pareció que no había desayunado tan bien en toda su vida.” (Pàg.250)

En el primer paràgraf trobem que els dos ratolins mengen el que podria ser un bon dinar de pícnic, una mica de pa, formatge (com no... donat que són ratolins) i una mica de vi, ja que és un bon complement per a dinar, és un plaer per al mariner sobretot si és del sur.
En el segon paràgraf veiem que el dinar es completament diferent que l’altre. Encara que els dos dinars són a l’aire lliure, aquest àpat que fa el Sapo té més categoria. Si es diu que té més categoria és precisament pels detalls tals com el plat i tots els coberts, a més, el gitano li prepara un estofat (i aquest està replet de condiments). Potser, la diferencia dels dos dinars és qui se’ls menja donat que el dinar de més “categoria” és per al Sapo, el que representa la classe social més alta, mentre que el ratolí, que representa la classe mitjana s’apanya amb un casolà i ben preparat pícnic.

La funció que té la majoria del menjar en aquest llibre és per a proporcionar estones de reunió dels diferents animals, a més, en aquestes petites reunions que fan mentre dinen, esmorzen o sopen, s’expliquen experiències, aventures, es comparteixen fets, etc. amb això es vol remarcar la importància d’aquests moments. A més, la funció dels menjars en aquest llibre també és per, evidentment, satisfer la necessitat fisiològica de sufocar la fam i encara hi ha una altra funció més que l’autor va atribuir al menjar. Ell, apostava en aquest llibre per una vida senzilla, al camp, rodejat per la gent que estimes (amics) i gaudint d’una bona vida. A més, una cosa que sembla ser que l’autor hi fiqui èmfasi és el no buscar coses rebuscades, no buscar el protagonisme, la fama, el poder, simplement gaudir de la vida i dels petits plaers que ens dóna. Aquests petits plaers es troben representats pel menjar. En aquesta novel·la, en definitiva, Grahame proposa una vida on els plaers senzills s’oposen a la vanitat irreflexiva.



5. Tria una de les imatges que hi ha a continuació i busca en el llibre els paràgrafs que “il·lustren” la imatge.
“Pero el Topo no le escuchaba ya. Absorto en la nueva vida en la que se estaba internando, embriagado con los destellos, las ondas, los olores y los sonidos y la luz del sol, dejaba arrastrar una pata por el agua mientras soñaba despierto largos sueños. El Ratón de Agua, que tenía buen corazón, siguió remando acompasadamente y evitó molestarle.” (Pàg.28)

El viento en los sauces

1.- Transcriu tres descripcions diferents del riu. Fes constar la pàgina.
1.“aquel animal brillante, sinuoso y corpulento que corría persiguiendo y riendo, agarrando cosas con un gorgoteo y soltándolas con una carcajada, para volver a arrojarse sobre nuevos compañeros de juego que conseguían zafarse con un meneo y volvían a caer presos de la corriente. Todo eran temblores y sacudidas, brillos, chispas y destellos, susurros y remolinos, murmullos y borboteos. (Pàg.22)

2.“Para mí es un hermano y una hermana, y tías, y compañía, y comida y bebida, y (naturalmente) limpieza. Es mi mundo, y no quiero ningún otro. Lo que él no tiene, no merece la pena tenerse y lo que él no sabe, no merece la pena saberse.” (Pàg.29)

3.“luego se volvieron los tres a un tiempo y se encaminaron rápidamente hacia casa, hacia la luz del fuego y las cosas familiares sobre las que se reflejaba, hacia la voz del río que sonaba alegremente al otro lado de la ventana, el río que conocían y en el que confiaban fuera cual fuera su humor, pues nunca les daba miedo ni sorpresas desagradables.” (Pàg.109)

2.-Justifica en 5 ratlles per que aquest llibre porta per títol: “El viento en los sauces”.
El títol d’aquest llibre té relació amb el seu capítol 7. En aquest capítol tan diferent i màgic apareixen les paraules de vent i surten els salzes (aquests estan situats en una illa). En aquest capítol trobem a Pan tocant una música amb la seva flauta i cantant una cançó que el Ratolí pot sentir a traves del vent, si aquest llibre es diu així, diria que és precisament per donar-li aquest toc màgic d’aquest ésser mitològic (Pan) i per a fer-lo més poètic, alhora de fer constar l’amor pel món natural o natura.

3.- Quina relació hi ha entre el capítol “El flautista en el umbral del alba” i el primer àlbum del grup Pink Floyd.
A la tapa de l’àlbum debut de la banda anglesa Pink Floyd, es pot veure el títol següent: “The Piper at the Gates of Dawn” o el que es el mateix “El flautista a les portes del Alba”. Es veu que el cantant d’aquesta banda, Syd Barret, li va voler ficar aquest nom al disc per a homenatjar el llibre de “El viento en los Sauces” donat que era un dels llibres de capçalera que li agradaven.

Peter Pan


Peter Pan, personatge molt important que dóna nom a la novel·la que Barrie va escriure al 1911, és el nen que no volia créixer. Barrie, amb aquest personatge va crear un mite i amb ell, un dels millors llibres d’aventures de la literatura juvenil.

Peter sens presenta com un nen que encara conserva tots els seus dents de llet, un nen que sap volar, un nen que viu amb altres companys en una illa, en un altre món. Creiem que coneixem a Peter, però el que es recorda com un nen simpàtic, juganer i amable, passa a ser egoista, egocèntric, oblidadís i fins i tot a vegades cruel.

Aquest personatge va prendre el nom d’un dels fills del matrimoni Lewellyn Davies, tots amics de Barrie (l’autor de Peter Pan), però el que també és interessant és conèixer d’on va sortir el terme “Pan”. Aquest era el déu grec dels pastors i els ramats. Físicament era una barreja d’humà - animal caprí, a més, era caçador i músic. Portava sempre a la mà un bastó de pastor i tocava una flauta. A més de ser el déu dels pastors, Pan representava tota la natura salvatge, per això se li atribuïa la generació de por, d’aquí la paraula pànic (paraula que significa temor massiu). Com que aquest déu representava la natura, el autor va pensar en un Peter Pan vestit amb fulles o com en el cas de Disney el veiem amb roba de color verda.

Com a contrapunt d’aquest personatge l’autor va crear un altre i el va anomenar Wendy. Mentre Peter viu a “Never Land” junt amb els nens perduts (tots “orfes”), Wendy viu a Londres dins d’una perfecta família que consta de pare, mare i dos germans més. A més, mentre Peter no vol créixer i vol ser sempre un nen, Wendy, arriba un moment, que sap que ha de créixer, ho accepta i de fet ho fa, abandona a Peter i torna a casa. Per tant, mentre Peter simbolitza d’alguna manera la immaduresa Wendy representa el terme contrari, la maduresa.

Peter Pan, un gran personatge del qual han gaudit moltes generacions i de fet, altres que vindran també ho podran fer.

Opinió personal

El viento en los sauces
Aquest llibre era un dels quals no coneixia res de la seva història, com tampoc sabia amb certesa de que podia tractar. Així com a l'Illa del tresor, encara que no coneguis el relat ja es sap per on anirà el llibre, amb aquest no ho podia endevinar. Al principi, aquest llibre se'm va fer una mica pesat donat que no m'entusiasmava molt conèixer les aventures del "Topo" i el "Ratón de agua". Després van aparèixer més personatges (el "Tejón", el "Sapo" i la Nutria) i vaig continuar llegint la novel·la. Cada cop em va començar a agradar una mica més i ja no es feia del tot avorrida gràcies a les aventures del "Sapo". Potser, el fet que no m'enganxes des d'un bon principi aquesta història és perquè no hi havia una meta, algun lloc a on arribar, un propòsit, fer un camí per alguna cosa; en canvi, en els altres llibres sí. A l'Illa del tresor, en Jim se'n va per trobar el tresor, a Peter Pan hi ha algú a qui derrotar i al Màgic d'Oz la Dorothy intenta tornar a casa, en canvi, en "El viento en los sauces" els protagonistes sí que viuen aventures, però les viuen pel simple fet que és un altre dia diferent.

Opinió personal

El màgic d'Oz
El següent llibre que hem tingut que llegir és el Màgic d'Oz. Aquest llibre, tot i conèixer la història abans de llegir-lo, no m'ha resultat gens pesat. Considero que és un llibre entretingut, ple d'aventures i continguts interessants. El Màgic d'Oz, dóna una gran importància al grup, grup que ajuda, grup que recolza, grup que està amb tu en els moments en que el necessites. També, parla de carències, de fet, cadascú dels personatges del Màgic d'Oz no s'adonen que estan buscant alguna cosa que ja tenen. Per tant, aquest llibre invita una mica, ja sigui a grans com a petits, a aquesta reflexió.

Quins elements comuns comparteixen els llibres llegits fins ara?




Biografia de l'autor


L. Frank Baum va néixer en Chittenango, Nova York, va tenir el seu origen dintre d'una devota família Germana (per part de pare) i Escocesa-Irlandesa (Per part de mare), sent el setè de nou fills. Benjamin Baum va ser un pròsper home de negocis, qui va fer la seva fortuna en els camps petroliers de Pennsylvania. Frank va créixer en la residència dels seus pares, Rose Lawn, la qual sempre va recordar com una espècie de paradís. Des de molt petit va ser educat a casa per tutors, però als 12 anys va ser enviat a la Peekskill Military Academy. Frank era un nen malaltís i fantasiós, i els seus pares van pensar que necessitava endurir-se. Però després de dos anys absolutament desastrosos a l'acadèmia militar, se li va permetre tornar a casa.


Frank va començar a escriure sent molt nen, potser a causa de la seva fascinació per la impremta. Ans més tant, va començar la seva dedicació al teatre, una activitat que ho fascinava i que en diverses ocasions ho va dur al fracàs i gairebé a la ruïna. L’any 1880 va fundar una revista mensual, The Poultry Record, dedicada a la criança d'aus, i en 1886, quan tenia 30 anys, va publicar el seu primer llibre: The Book ofoff the Hamburgs: A Brief Treatise upon the Mating, Rearing, and Management ofoff the Different Varieties ofoff Hamburgs, dedicat a la criança del pollastre d'Hamburg. L'any 1880, el seu pare li va construir un teatre a Richburg, a l'estat de Nova York, i Baum va emprendre la tasca d'escriure obres de teatre i crear una companyia. El 9 de novembre de 1882, es va casar amb Maud Gage, filla de Matilda Joslyn Gage, una famosa sufragista. Al juliol de 1888, Baum i la seva esposa es traslladar a Aberdeen, Dakota del Sud, on van obrir una botiga, Baum's Bazaar. Al 1891 després de la fallida del periòdic que editava, la parella i els seus quatre fills es van traslladar a Chicago, on Baum va trobar un treball de comercial en el Evening Post. Al 1897 va escriure i va publicar Mother Goose in Prose (Mare Ànec en prosa), una col·lecció de petits contes. Al 1899 Baum es va associar amb l'il·lustrador W. W. Denslow, per a publicar Father Goose, His Book (Pare Ànec, el seu llibre), una col·lecció de poesia de l'absurd. El llibre va ser un èxit, convertint-se en el llibre per a nens més venut de l'any. Al 1900, Baum i Denslow (amb qui compartia els drets) van publicar El meravellós mag d’Oz que va ser un gran èxit de crítica i comercial, a més, va ser el llibre per a nens més venut durant els dos anys posteriors a la seva publicació. Baum va arribar a escriure tretze novel·les addicionals basades en els escenaris i personatges de la Terra d’Oz. Dos anys després de la publicació del Meravellós mag d’Oz, Baum i Denslow es van associar amb el compositor Paul Tietjens i el director teatral Julian Mitchell per a produir una versió teatral musical. Amb l'èxit del llibre i de l’obra de teatre del Mag d’Oz, Baum i Denslow esperaven que la sort els somriuria una tercera vegada i al 1901 van publicar Dot and Tot of Merryland. El llibre va ser un dels més fluixos de Baum, i el seu fracàs va refredar les relacions amb Denslow. Va ser la seva última col·laboració que van fer. Al 1914, havent-se traslladat a Hollywood uns anys abans, Baum va començar la seva carrera com a productor cinematogràfic amb la creació de la companyia The Oz Film Manufacturing Company. Finalment, Baum va morir el 6 de maig de 1919, als 62 anys d'edat.

Biografia de l'autor



Kenneth Grahame (1859-1932), escriptor britànic, nascut a Edimburg (Escòcia), bressol de grans escriptors. El seu pare, advocat, pertanyia a una vella família escocesa. En els seus primers anys, va viure amb la seva família en les terres altes de l'Oest. Quan la seva mare va morir d'escarlatina en 1864, els quatre nens, degut al fet que el seu pare no podia fer-se càrrec, van anar a viure amb la seva àvia materna en una gran casa de camp, “The Mount” al poble de Cookham Dene, Berkshire. El record de la gran mansió pròxima al Tàmesi li acompanyarà sempre. Va Voler entrar més tard en Oxford, però la seva família va renunciar a finançar-li els estudis. En 1879 va entrar a treballar en el Banc d'Anglaterra, del que va arribar a ser director en 1898.
Mentre treballava en el banc va començar a escriure breus peces de ficció, com a passatemps. Va contribuir amb alguns articles als diaris St. James Gazette, W.I. Henley's National Observer i The Yellow Book. Les històries de Grahame sobre un grup de nens orfes van ser publicades en Pagan Papers (1893). En 1895 va aparèixer The Golden Age, una col·lecció d'esbossos dels seus treballs publicats. La seva obra va continuar amb Dream Days en 1898, que va incloure el conte més famós de Grahame, “El drac mandrós” (The Reluctant Dragon). Va Ser designat secretari en el Banc i en 1899 es va casar amb Elspeth Thomson. Grahame va escriure parts de The wind in the willows (El viento en los sauces) al principi en forma de cartes al seu fill Alistair. Aquest llibre és una fantasia de talps, rates i altres animals del camp anglès basada en els contes que Grahame contava al seu fill perquè es dormís. El llibre va aparèixer en 1908. També va compilar The Cambridge Book of Poetry for Young People (1916) i, finalment, es va retirar del banc després de publicar la seva obra més important.

Fitxa tècnica del llibre



Títol: El viento en los sauces.

Autor: Kenneth Grahame.

Traductor: Juan Antonio Santos.

Il·lustradores: Ernest H. Shepard & Arthur Rackham.

Editorial: Valdemar.

Nº Edició: Primera.

Lloc d'edició: Madrid.

Any d'edició: 2008.

Argument: Cansado de la limpieza de primavera, Topo se fue de su casa y conoció al que seria su nuevo amigo, el Ratón de agua. Se instaló en la casa de este y juntos continuaron con su vida sencilla. Ratón, que vivía al lado del río, presentó a Topo otros grandes amigos: Tejón, Sapo, Nutria, etc. Todos estos simpáticos animales pasaran por un sin fin de situaciones que irán apareciendo a su paso hasta acabar todos de nuevo reunidos en el río.

Opinió personal

Peter Pan
Un altre gran llibre d'aventures que segons la meva opinió supera a l'altre. Encara que ja coneixia la història gràcies a la pel·lícula de Disney, no em va importar gens ni mica tornar-me a retrobar amb aquell nen que no volia créixer, i de fet, no ho va fer mai. Cal a dir que encara coneixent la història de Peter Pan, el llibre em va sorprendre, donat que hi ha matisos que són diferents de la pel·lícula de Disney, sobretot pel que fa a la personalitat de Peter. La pel·lícula de Disney, mostra a Pan com un nen encantador, tot bo i perfecte, no parla gens ni mica de la seva vesant fatxenda, de la seva crueltat, egoisme, egocentrisme, etc. Però tot i a vegades ser així, no sé perquè, Peter Pan em sembla un noiet simpàtic. Cal a dir que llegint les "sortides" (Peter Pan no sabía lo que eran gemelos, por eso a nadie le estaba permitido saberlo. Estos tenían que ir siempre juntos y no hacer alusión a ellos mismos. Peter Pan a vegades li donava per jugar a que dinaven en comptes de dinar de veritat, a ell això li servia, però als altres no) que Peter Pan mostra al llibre, em vaig riure més d'un cop, i més de dos també.

Opinió personal

Illa del Tresor
L'Illa del tresor ha sigut un llibre que m'ha agradat bastant, el fet que sigui una història d'aventures el fa més amè donat que els prefereixo així. D'aquest llibre em va sorprendre un fet i és que jo em pensava que l'aventura dels nostres pirates i anglesos tardaria molt més temps en arribar a l'illa, de fet, pensaba que aquest fet es produiria prop del final per després descobrir el tresor i tornar cap a casa, però no va ser així. Tant és, que penso que era al capítol 10 del llibre quant els protagonistes arriben a l'illa, i cal dir que el llibre en té 34. Crec que l'Illa del Tresor és un llibre que fa pensar, sobretot pel que fa al Hawkins del principi i el Hawkins amb que acaba el llibre.