Dimarts dia 28 d’abril l’Esther i jo vam anar a la biblioteca d’agrònoms per a fer feina. Al sortir ja era tard, les nou i mitja (més o menys). No recordo com va ser ben bé, però vam mirar al cel i allí estava.

Un somriure d’orella a orella, el Gat de Cheshire “havia desaparegut molt a poc a poc, començant pel final de la cua i acabant amb el somriure, que encara es podia veure després que la resta del Gat s’hagués fos” (Pàg. 71). Ràpidament, l’Esther es va afanyar en fer-m’ho saber donat que no tots els dies es pot presenciar l'espectacle tan meravellós de veure somriure a un gat.

Volíem guardar una imatge per recordar aquell moment, però encara que considero que tenim uns telèfons mòbils bastant decents, era impossible captar-la de cap manera. Per tal de posar solució al problema, ens vam anar cap a casa i un cop allí, vaig agafar una càmera més potent i amb la sort de que el Gat de Cheshire encara mantenia la seva peculiar rialla, li vaig fer una foto.