http://www.youtube.com/watch?v=M8Eor9wg6dI
Finalment, m'agradaria ficar la següent cançó. Encara que aquesta no forma part de la b.s.o d'aquest personatge, penso que hi hauria de ser.
The Beatles: Help!
Help, I need somebody,
Help, not just anybody,
Help, you know I need someone,Help!
When I was younger, so much younger than today,
I never needed anybody's help in anyway.
But now these days are gone, I'm not so self assured,
Now I find I've changed my mind, I've opened up the doors.
Help me if you can, I'm feeling down
And I do appreciate you being 'round.
Help me get my feet back on the ground,
Won't you please, please help me?
L’últim llibre llegit a classe és clarament molt diferent de la resta. Quan em va caure a les mans, un dia (concretament un dissabte) abans de que l'haguessin de llegir, vaig pensar en fullejar la primera pàgina per veure que tal seria el llibre i la impressió que me vaig portar és que seria chulíssim, que m'agradaria molt. Ara que ja me l'he acabat, aquesta impressió ha variat en algun aspecte. En l'estil del llenguatge que aquest utilitza aquesta no ha variat donat que continuo pensant que és bastant ingeniós, directe, etc; m'agrada, però potser valdria més no ficar-hi tants fills de puta al llibre, no (sembla que el món estigui ple, i tampoc és això)? Pel que fa al contingut, no pensava que seria així, veig a Holden molt perdut i en certa manera em preocupa, però es aquella preocupació sorgida de la pena que et provoca conèixer a aquest noi.
Salinger, va cursar tres anys d'estudis a l'Acadèmia Militar de Valley Forge, a Pensilvania. Al 1939 va assistir a un curs de narrativa curta a la Universitat de Columbia i va escriure crítiques de cinema per a la revista estudiantil. Va començar la seva trajectòria literària escrivint relats per a revistes de Nova York: Story, Saturday Evening Post, Esquire i The New Yorker, a la dècada de 1940; va publicar a més, dos capítols del que posteriorment seria El guardián entre el centeno abans d'allistar-se com a voluntari per a combatre en la Segona Guerra Mundial, participant, inclús, al desembarcament de Normandia (fet que el deixà marcat de per vida).
Franny y Zooey.
Levantad, Carpinteros, la Viga del Tejado.
Seymour: Una Introducción.
Després d'haver obtingut la fama i la notorietat amb El guardián entre el centeno, Salinger es va convertir en un ermità, apartant-se del món exterior i protegint al màxim la seva privadesa. Es va mudar de Nova York a Cornish (New Hampshire), on va continuar escrivint històries que mai va publicar. Salinger ha intentat per tots els mitjans escapar-se de l'exposició al públic. Al 2000, la seva filla, Margaret Salinger, va publicar El guardià dels somnis. En aquest llibre sobre confessions, la senyoreta Salinger afirma que el seu pare es bevia la seva pròpia orina, sofria glosolalia, rares vegades tenia relacions sexuals amb la seva mare, la tenia com una “presonera virtual” i es negava a permetre-li veure als seus parents i amics. A més, d’aquesta filla, Salinger és el pare de l'actor Matt Salinger.
Si ens centrem exclusivament en la història de Mowgli (els tres primers capítols), trobarem que él protagonista d'aquest relat és un nen indí que per bona o mala fortuna va ser arrencat de la seva família (els seus pares) per anar a parar dins d'una bandada de llops, els quals, el van acceptar i va acabant formant part d'ella com un més.
Allí a a la jungla, Mowgli, el cadell d'home, va continuar coneixent altres animals, els quals l'ajudaran a sobreviure en un territori tant hostil com ho és la jungla. Entre aquests companys trobem al mestre, l'ós Baloo. La feina d'aquest, ensenyar la llei de la jungla, llei que s'ha de conèixer i per suposat, seguir i respectar.
A mode de parèntesis, vull remarcar que el dia que vam fer el comentari escrit sobre aquest llibre, va sortir la pregunta següent: voldrieu que el vostre mestre fos com el Baloo? Personalment, penso que la resposta que donaria la tinc molt clara. Relament estaria deisposada a que un ós bru i grandios, estigues lliçó darera lliçó ensenyant-me els coneixements a força de cops? Ja us dic jo que no! Primerament, perquè no m'agradaria, per exemple, morir jove per culpa de no saber la taula de multiplicar del cinc, i segona perquè relament seria una situació bastant surrealista...
Però Baloo, encara que sigui un mestre propi de l'antiga escola i pugui caure malament als seus alumnes, aquests el respecten molt ja que saben que és sabi i en el fons, saben que se li ha de fer cas donat que té tota la raó (com li va passar a Mowgli quan el van capturar els Banga Long). Per tant, en certa manera el valoren com a bon mestre.
Si per casualitat ens dóna per veure la pel·ícula de Disney, comprovarem que aquest Baloo és molt diferent a l'original. Disney va fer una versió d'aquest personatge que continuava ajudant a Mowgli a aprendre, però no desde la bessant de mestre de l'antiga escola, sinó des d'una possisió més vitalista i es que com ell mateix afirma a la pel·lícula: "Busca lo más vital no más, lo que has de precisar, no más, pues nunca del trabajo has de abusar. Si buscas lo más esencial, sin nada más que ambicionar, mamá naturaleza te lo da".
Alícia al país de les meravelles
El primer que ens sorprèn d'aquest Gat és la seva rialla d'orella a orella i és ben encertat el pensament que ronda a l'Alícia quan diu: "Òndia! He vist moltes vegades un Gat sense somriure, però un somriure sense gat! Això és la cosa més curiosa que he vist a la meva vida!" (pàg. 71). L'enigma que sembla que envolta a aquest gat, el fa, a la meva manera de veure, més atractiu. És un personatge, si més no, misteriós donat que apareix i desapareix contínuament quan ell ho considera oportú; també es podria dir que és un personatge bastant important per a Alícia ja que el Gat l'ajuda en algunes ocasions (sempre que no sap què fer o per on anar apareix de sobte), a més, es pot notar que l'Alícia gaudeix de la seva companyia i de les seves converses.
Penso que, a part de tot allò dit anteriorment, el Gat és un personatge, especial donat que és gràcies als seus raonaments que sembla el menys boig (part de premisses i tot), i és l'únic conscient de la seva bogeria, fet que diu molt a favor seu i del seu veritable estat mental. Però perquè es pot considerar que potser, realment no està boig? Està claríssim, un boig mai afirmarà la seva bogeria donat que per a ell allò és real, i com per a ell és real, no pot sentir o percebre que en realitat no ho és.
Deixant el Gat de Cheshire a una banda, si reservem una petita part del nostre temps a pensar en el tema dels personatges “gatuns”, veurem que hi ha gran qualitat de gats famosos miolant i esgarrapant per llibres, pel·lícules, series de dibuixos etc.
Un dels més famosos podria ser Tom (de Tom & Jerry), el gat que sempre estava en una constant baralla amb un ratolinet de color marró anomenat Jerry. Aquesta sèrie de dibuixos animats, produïda per la MGM, és una de les que recordo veure quant era bastant petita. Tom, un gat que gairebé sempre caminava com una persona, tenia el pel d'un color gris-blavós. A més, les seves mans i peus eren de color blanc, a mode de guants, així com la punta de la seva cua.
Un altre famosíssim gat d'una sèrie de dibuixos és Garfield, el gat que moria per menjar un bon plat de lasanya. Aquest viu amb el seu amo Jon i amb el seu company (a vegades més vassall que amic) Odie, un gos de color groc. Alguns trets característics d'aquest personatge podrien ser: no li agraden els dilluns, li encanta dormir i veure la televisió, és de color taronja amb ratlles negres i té una personalitat un tant curiosa.
El gat amb botes és un altre gat molt famós, tant el del conte com la monada que apareix a les pel·lícules de Shrek. El seu principal tret és caminar dret tot portant unes magnifiques botes, realment, la seva "pinta" sembla més d'un mosqueter que no pas d'un gat.
Don Gato. D'aquest gat cal dir que era també d'un color una mica peculiar per a un gat, groc. A més, vivia amb els seus amics, també gats, en un carreró una mica brut i deixat de la ma de deu, però tots ells semblaven feliços. Encara que la seva casa era un cub d'escombreries, ell sempre anava vestit amb una espècie d’armilla i un barret a conjunt.
Los Aristogatos són uns altres gats importants en el panorama del cinema. Aquesta peculiar família aristòcrata francesa vivia en un dels millors barris de París amb la seva ama i al principi amb el seu maligne majordom, Edgar. Un cop viscudes moltes aventures els tres germanets més la seva mare coneixen a O'Malley, "un gato arrabalero, un gato jazz" i aquest acabarà formant part de la família.
Un altre gat, potser no tant famós però igualment simpàtic és Burlón, el gat saxofonista dels 4 musics de Bremen. Aquest gat, com molts altres tenia un pelatge una mica estrany, de color blau.
Si intentem pensar en una gateta, de color blanc i a més relacionem els colors vermell i rosa amb ella, de qui estaríem parlant? Efectivament, de la Kitty.
Per acabar, anomenaré al gat Félix, gat per excel·lència del cinema mut. El seu pelatge negre, ulls blancs, i ampli somriure, junt amb les situacions surrealistes que presentaven les seves històries, van contribuir a fer de Félix un dels personatges animats més recognoscibles del món.
-Es prohibeix a totes les feres de menjar home, llevat que matin per ensenyar als seus cadells a matar, i, aleshores, han de caçar fora de les seves terres de ramat o tribu.
-Un llop quan s’aparella, pot separar-se de la bandada de la qual forma part; però així com els seus cadells són prou grans per aguantar-se drets, els ha de portar al consell de la bandada, que es reuneix un cop al mes, sota la lluna plena, perquè els llops els coneguin.
-Si el dret d’un cadell a ser admès per la bandada comporta alguna disputa, l’han de defensar dos membres que no siguin ni el pare ni la mare del cadell.
-Primer pega, després avisa.
-Els habitants de la jungla han d’anar repetint en veu alta el crit de caça del foraster fins que rebin una resposta, cada vegada que cacin fora del seu territori.
-S’hauran de conèixer els diferents llenguatges de cada poble així com les paraules del poble caçador: Tu i jo som de la mateixa sang.
-Tota relació amb el poble dels simis queda prohibida als habitants de la jungla.
-El penediment no pot, en cap concepte, deturar l’aplicació del càstig.
Un somriure d’orella a orella, el Gat de Cheshire “havia desaparegut molt a poc a poc, començant pel final de la cua i acabant amb el somriure, que encara es podia veure després que la resta del Gat s’hagués fos” (Pàg. 71). Ràpidament, l’Esther es va afanyar en fer-m’ho saber donat que no tots els dies es pot presenciar l'espectacle tan meravellós de veure somriure a un gat.
Volíem guardar una imatge per recordar aquell moment, però encara que considero que tenim uns telèfons mòbils bastant decents, era impossible captar-la de cap manera. Per tal de posar solució al problema, ens vam anar cap a casa i un cop allí, vaig agafar una càmera més potent i amb la sort de que el Gat de Cheshire encara mantenia la seva peculiar rialla, li vaig fer una foto.
Les aventures d'Alícia al país de les meravelles és una història que ja la coneixia de la mà de Disney, com ha passat amb molts altres llibres que hem llegit. El llibre, al meu parer, està força bé donat que té un toc que no es pot trobar en cap altre de llegit fins ara. El "nonsense" (sense sentit) dóna moltes possibilitats a una història i aquestes possibilitats les ha sabut aprofitar l'autor. Encara que m'ha agradat el llibre,donat que és, pot ser, més complert que la pel·lícula, he trobat a faltar aquella cançó que la Llebre de Març i el Barreter canten tan alegrement mentre prenen el té: "¡feliz, feliz, no cumpleaños!". Cal a dir que amb aquest llibre m'he rigut, encara que no tant com a Peter Pan, perquè hi ha situacions realment absurdes i d'altres que recorden algunes de la pel·lícula que també fan gràcia (totalment absurdes també).
Des dels 13 anys i juntament amb els seus germans, Carroll es va dedicar a la publicació de petites revistes literàries que ell mateix redactava i en ocasions també il·lustrava, per a l'ús dels convidats del prevere de Croft (Yorkshire) on exercia el seu pare: "The Rectory Magazine", "La Comète", "Li Bouton de Rose", "L'Etoile", "Li Feu Follet", "The Rectory Umbrella", etc. També va compondre poemes i cançons, una secció de "cartes al director" i breus paròdies de novel·les contemporànies.
A partir de 1855 decideix escriure, ja sota el nom de Lewis Carroll, poemes per a "The Train". Publica una col·lecció de poesies amb el títol de “Fantasmagoria” al 1869, i un altre poema llarg, “La Caça del Snark” al 1876 . Amb el seu veritable nom, Dodgson, va publicar diversos tractats matemàtics, entre els quals destaca “Euclides i els seus rivals moderns” (1879) i un tractat de lògica del que solament arribarà a publicar la primera part al 1896. Al 1865 Carroll va publicar amb el seu pseudònim una de les seves obres més conegudes: “Alícia en el país de les meravelles”. La seva continuació, “A través del mirall i el que Alicia va trobar allí” (Through the Looking Glass), es va publicar al 1872. Després escriuria una novel·la, Silvia i Bruno (2 volums,1889-1893).
Els contes d'Alicia, que han fet cèlebre el nom de Lewis Carroll en tot el món i han estat traduïts a nombroses llengües, van ser escrits originalment en 1862 per a una nena, Alice Liddell, filla d'Henry George Liddell, pastor de Christ Church.
Finalment, Lewis Carroll va morir el 14 de gener de 1898 en Guilford (Surrey).
Autor: Lewis Carroll (Charles Dogson).
Traductor: Salvador Oliva Llinàs.
Il·lustrador: John Tenniel.
Editorial: Empúries.
Nº Edició: Primera.
Lloc d'edició: Barcelona.
Any d'edició: 2009.
Argument: Somiant que segueix el Conill Blanc, Alícia entra a la seva llodriguera i hi descobreix un món on tot és possible, el país de les meravelles. Dins d'aquest viurà grans aventures i curioses situacions acompanyada d'uns personatges cadascú més peculiar.
Com ja he dit, en tots dos llibres apareixen una sèrie de situacions, aventures, etc. protagonitzades per animals, però entre aquests dos llibres les diferencies que hi podem trobar no són poques.
Per començar, “El viento en los sauces” presenta un tipus d’animals més proper per nosaltres, en certa manera, ja que aquests es poden trobar prop d’una riba d’un riu o al bosc, en canvi, més difícil que trobar a un “Topo, un Ratón de Agua, un Tejón i una Nutria” seria anar a buscar una pantera, un os morrut, una serp pitó, un tigre, uns simis, una foca blanca, una mangosta i alguns elefants entre d’altres. Tots el animals que apareixen al Llibre de la jungla, ens són més llunyans precisament perquè molts d’ells viuen a la jungla (o prop d’ella) i com que hi viuen, el nostre accés a ells és menys òptim. Per tant, amb això trobem una altra diferència entre els dos llibres, aquesta és que els animals estan situats i viuen en diferents espais o llocs. Està ben clar que a simple vista sembla que els protagonistes de “El viento en los sauces” visquin en un lloc més tranquil, amb més serenitat, més proper al que nosaltres podem estar acostumats, en canvi, els animals de la selva conviuen en un lloc més hostil, hi ha lluites, vida i mort, on fan una vida completament diferent a la del “Topo” & Co.
Encara que tots els animals comparteixen la característica de tenir qualitats antropològiques donat que per exemple en El llibre de la jungla, els habitants de la selva tenen una llei, la de la jungla, aquesta l’han de complir o són castigats; a més hi ha un mestre, algú que ensenya aquesta llei donat que s’ha d’aprendre. Com en una comunitat, a la selva hi ha tot tipus d’animals que en l’ocasió requerida, i amb una petició amb un vocabulari adequat, no dubten en prestar-te la seva ajuda. Per l’altra banda, en “El viento en los sauces” és impossible no veure que els personatges, encara que són animals, es comporten com a persones, fan activitats que fem les persones, viuen com a persones, es relacionen com a persones, etc. En El llibre de la jungla, els animals mai no arriben a ser persones disfressades amb pell i careta d’animal donat que moltes vegades es present la separació entre l’home i aquests, al contrari que a “El viento en los sauces”, ja que animals i persones estan posades al mateix graó (les persones parlen per exemple amb el Sapo tan tranquil·lament, com si fos alguna cosa normal).
A la història de Mowgli, es té en compte el món exterior, i això passa també a la resta del llibre, mai és un espai tancat o petit. Per als animalons de la riba del riu únicament existeix el seu estimat riu i, com a molt, el bosc salvatge, però en moltes ocasions han deixat caure que no val la pena anar-se’n lluny d’allí i deixar-ho tot enrere.
Es pot veure que alguns dels atributs dels animals que apareixen a la novel·la de Graham són compartits per algun protagonista animal dels de Kipling, com per exemple: Bagheera és valenta com també ho és el Ratón de Agua i també és en certa manera una mica reservada com ho és el Tejón. La Nutria per la seva banda, és amigable i protectora amb el seu fill perdut, igual que la mangosta Rikki-Tikki-Tavi ho és amb la família que l’acull a la seva casa.
Per acabar, la principal diferencia entre els animals d’un i l’altre llibre, penso que és el fet que a “El viento en los sauces” tota l’essència dels animals, tota la seva figura està infantilitzada, en canvi, els animals de El llibre de la jungla semblen més reals, no estan infantilitzats, quan estan alegres, ho estan, quan algun company necessita ajuda, l’ajuden, quan han de matar, maten; en certa manera, penso que són més reals pel fet que el seu habitat és més real.
Traductor: Josep Sampere i Martí.
Il·lustrador: Christian Broutin.
Editorial: Cruïlla.
PD: Es recomana veure la pel·lícula del Llibre de la jungla de Disney i també cantar les seves grans cançons!!!!
L’illa del tresor: Segons la llegenda, aquesta història hauria set escrita per al fill més gran de Fanny (Samuel). Així, amb la condició de que no hi aparegués cap dona al relat (una història per a nois), va néixer una de les millors novel·les juvenirls i d’aventures, un clàssic llegit per successives generacions de totes les edats. Cal destacar que incomprensiblement, a la seva època aquesta novel·la no va tenir molta acceptació.
L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mr.Hyde: La va publicar a principis de 1886 i és la novel·la que el va consagrar com a escriptor cèlebre i ben pagat. Aquesta era un llibre curt que va estar a punt de desaparèixer quan el seu primer original va ser destruït (no es sap si pel propi autor o per la seva dona esgarrifada pel terrorífic argument), afortunadament, l’autor va reescriure el tema. La novel·la tracta sobre l’infer de les adiccions i a més, és un retrat magistral.
La fletxa negra: Va ser escrita l’any 1888. Aquesta és una novel·la d’aventures, plena de gran frescor i vitalitat. Stevenson tenia una gran capacitat al escriure arguments molt diferents els uns dels altres, cosa per la qual molts pocs autors tenen reconegut aquest mèrit.
A més d’aquestes obres literàries, R.L. Stevenson va escriure el llistat següent:
1876: Un viatge al continent.
Segons l'autor d'aquesta novel·la, d'alguna manera es veuen reflectides, gracies als personatges, les diferents classes socials angleses: la alta, representada pel Sapo; la mitjana representada pel Ratón de agua i el Tejón i la classe baixa es troba representada pel Topo.
Quin adjectiu s'adiu més bé a cadascun dels personatges d'aquest llibre?
Topo: Sincer i negatiu.
Ratón de agua: Savi i valent.
Sapo: Capritxós i alegre.
Tejón: Tímid i amb bon cor.
Nutria: Amigable i protectora.
Espantaocells: És el primer amic que s’incorporarà al viatge de la Dorothy. Ell, també viatjarà cap a la ciutat de les Maragdes per demanar alguna cosa al gran i poderós màgic d’Oz. L’Espantaocells pensa de sí mateix que és una persona “estúpida”, al no tenir cervell, no pot pensar i realment, al llibre podem constatar que no es així donat que és ell en moltes ocasions qui salva als nostres amics gràcies al seu enginy.
Llenyataire de llauna: Aquest és el segon personatge que acompanya a la Dorothy en el seu camí per a veure al mag. El Llenyataire, que una vegada havia estat de carn i ossos ara transformat en una gran pesa de llauna amb forma humana, vol demanar al màgic d’Oz que li doni un cor. Ell afirma que no pot estimar ni sentir res, cosa que tampoc és veritat donat que sempre està plorant perquè en ocasions sent llàstima pels altres.
Lleó poruc: És l’últim company de viatge que té la Dorothy i igual que els altres dos, el Lleó també demanarà alguna cosa al mag. Aquest demanarà tenir valor ja que segons ell és un lleó molt poruc que sempre té molta por. Penso, que si realment tingues tanta por i no fos valent no hauria pogut realitzar actuacions tals com saltar el vall que els separava de aconseguir arribar a la ciutat de les Maragdes. Per tant, el Lleó poruc va a buscar una cosa que realment ja posseeix.
“- Excelente sugerencia - dijo el ratón de agua, y salió corriendo hacia su casa.
Una vez allí sacó su cesta de la merienda y preparó una comida sencilla, en la que, recordando el origen y los gustos del forastero, tuvo el detalle de incluir una larga barra de pan francés, una salchicha que olía de lejos a ajo, un trozo de queso que cantaba de tan curado como estaba, y una botella de largo gollete recubierta de rafia, que contenía rayos de sol condensados, cosechados y embotellados en lejanas colinas del Sur. Cargado con todo ello volvió rápidamente al sendero, y según iban sacando las cosas de la cesta y poniéndolas en la hierba de la cuneta, los cumplidos con que el viejo lobo de mar celebraba su buen gusto y criterio le hicieron ruborizarse de placer.” (Pàg.224-225)
“Luego entró un momento en el carromato y volvió con un gran plato de hierro, un cuchillo, una cuchara y un tenedor. Inclinó un poco la olla, y un copioso torrente de estofado caliente y sustancioso se vertió gorgoteando en el plato. Era sin duda el estofado más suculento del mundo, pues estaba hecho con perdices, faisanes, pollos, liebres, conejos, pavos, pintadas y unas cuantas cosas más. El Sapo se puso el plato en el regazo, casi llorando de gozo, y comió y comió y comió hasta hartarse, y cuando acabó pidió más, y luego más, y el gitano se lo sirvió sin rechistar. Le pareció que no había desayunado tan bien en toda su vida.” (Pàg.250)
En el primer paràgraf trobem que els dos ratolins mengen el que podria ser un bon dinar de pícnic, una mica de pa, formatge (com no... donat que són ratolins) i una mica de vi, ja que és un bon complement per a dinar, és un plaer per al mariner sobretot si és del sur.
En el segon paràgraf veiem que el dinar es completament diferent que l’altre. Encara que els dos dinars són a l’aire lliure, aquest àpat que fa el Sapo té més categoria. Si es diu que té més categoria és precisament pels detalls tals com el plat i tots els coberts, a més, el gitano li prepara un estofat (i aquest està replet de condiments). Potser, la diferencia dels dos dinars és qui se’ls menja donat que el dinar de més “categoria” és per al Sapo, el que representa la classe social més alta, mentre que el ratolí, que representa la classe mitjana s’apanya amb un casolà i ben preparat pícnic.
La funció que té la majoria del menjar en aquest llibre és per a proporcionar estones de reunió dels diferents animals, a més, en aquestes petites reunions que fan mentre dinen, esmorzen o sopen, s’expliquen experiències, aventures, es comparteixen fets, etc. amb això es vol remarcar la importància d’aquests moments. A més, la funció dels menjars en aquest llibre també és per, evidentment, satisfer la necessitat fisiològica de sufocar la fam i encara hi ha una altra funció més que l’autor va atribuir al menjar. Ell, apostava en aquest llibre per una vida senzilla, al camp, rodejat per la gent que estimes (amics) i gaudint d’una bona vida. A més, una cosa que sembla ser que l’autor hi fiqui èmfasi és el no buscar coses rebuscades, no buscar el protagonisme, la fama, el poder, simplement gaudir de la vida i dels petits plaers que ens dóna. Aquests petits plaers es troben representats pel menjar. En aquesta novel·la, en definitiva, Grahame proposa una vida on els plaers senzills s’oposen a la vanitat irreflexiva.
5. Tria una de les imatges que hi ha a continuació i busca en el llibre els paràgrafs que “il·lustren” la imatge.
“Pero el Topo no le escuchaba ya. Absorto en la nueva vida en la que se estaba internando, embriagado con los destellos, las ondas, los olores y los sonidos y la luz del sol, dejaba arrastrar una pata por el agua mientras soñaba despierto largos sueños. El Ratón de Agua, que tenía buen corazón, siguió remando acompasadamente y evitó molestarle.” (Pàg.28)
1.“aquel animal brillante, sinuoso y corpulento que corría persiguiendo y riendo, agarrando cosas con un gorgoteo y soltándolas con una carcajada, para volver a arrojarse sobre nuevos compañeros de juego que conseguían zafarse con un meneo y volvían a caer presos de la corriente. Todo eran temblores y sacudidas, brillos, chispas y destellos, susurros y remolinos, murmullos y borboteos. (Pàg.22)
2.“Para mí es un hermano y una hermana, y tías, y compañía, y comida y bebida, y (naturalmente) limpieza. Es mi mundo, y no quiero ningún otro. Lo que él no tiene, no merece la pena tenerse y lo que él no sabe, no merece la pena saberse.” (Pàg.29)
3.“luego se volvieron los tres a un tiempo y se encaminaron rápidamente hacia casa, hacia la luz del fuego y las cosas familiares sobre las que se reflejaba, hacia la voz del río que sonaba alegremente al otro lado de la ventana, el río que conocían y en el que confiaban fuera cual fuera su humor, pues nunca les daba miedo ni sorpresas desagradables.” (Pàg.109)
2.-Justifica en 5 ratlles per que aquest llibre porta per títol: “El viento en los sauces”.
El títol d’aquest llibre té relació amb el seu capítol 7. En aquest capítol tan diferent i màgic apareixen les paraules de vent i surten els salzes (aquests estan situats en una illa). En aquest capítol trobem a Pan tocant una música amb la seva flauta i cantant una cançó que el Ratolí pot sentir a traves del vent, si aquest llibre es diu així, diria que és precisament per donar-li aquest toc màgic d’aquest ésser mitològic (Pan) i per a fer-lo més poètic, alhora de fer constar l’amor pel món natural o natura.
3.- Quina relació hi ha entre el capítol “El flautista en el umbral del alba” i el primer àlbum del grup Pink Floyd.
A la tapa de l’àlbum debut de la banda anglesa Pink Floyd, es pot veure el títol següent: “The Piper at the Gates of Dawn” o el que es el mateix “El flautista a les portes del Alba”. Es veu que el cantant d’aquesta banda, Syd Barret, li va voler ficar aquest nom al disc per a homenatjar el llibre de “El viento en los Sauces” donat que era un dels llibres de capçalera que li agradaven.
Peter sens presenta com un nen que encara conserva tots els seus dents de llet, un nen que sap volar, un nen que viu amb altres companys en una illa, en un altre món. Creiem que coneixem a Peter, però el que es recorda com un nen simpàtic, juganer i amable, passa a ser egoista, egocèntric, oblidadís i fins i tot a vegades cruel.
Aquest personatge va prendre el nom d’un dels fills del matrimoni Lewellyn Davies, tots amics de Barrie (l’autor de Peter Pan), però el que també és interessant és conèixer d’on va sortir el terme “Pan”. Aquest era el déu grec dels pastors i els ramats. Físicament era una barreja d’humà - animal caprí, a més, era caçador i músic. Portava sempre a la mà un bastó de pastor i tocava una flauta. A més de ser el déu dels pastors, Pan representava tota la natura salvatge, per això se li atribuïa la generació de por, d’aquí la paraula pànic (paraula que significa temor massiu). Com que aquest déu representava la natura, el autor va pensar en un Peter Pan vestit amb fulles o com en el cas de Disney el veiem amb roba de color verda.
Com a contrapunt d’aquest personatge l’autor va crear un altre i el va anomenar Wendy. Mentre Peter viu a “Never Land” junt amb els nens perduts (tots “orfes”), Wendy viu a Londres dins d’una perfecta família que consta de pare, mare i dos germans més. A més, mentre Peter no vol créixer i vol ser sempre un nen, Wendy, arriba un moment, que sap que ha de créixer, ho accepta i de fet ho fa, abandona a Peter i torna a casa. Per tant, mentre Peter simbolitza d’alguna manera la immaduresa Wendy representa el terme contrari, la maduresa.
Peter Pan, un gran personatge del qual han gaudit moltes generacions i de fet, altres que vindran també ho podran fer.
Mentre treballava en el banc va començar a escriure breus peces de ficció, com a passatemps. Va contribuir amb alguns articles als diaris St. James Gazette, W.I. Henley's National Observer i The Yellow Book. Les històries de Grahame sobre un grup de nens orfes van ser publicades en Pagan Papers (1893). En 1895 va aparèixer The Golden Age, una col·lecció d'esbossos dels seus treballs publicats. La seva obra va continuar amb Dream Days en 1898, que va incloure el conte més famós de Grahame, “El drac mandrós” (The Reluctant Dragon). Va Ser designat secretari en el Banc i en 1899 es va casar amb Elspeth Thomson. Grahame va escriure parts de The wind in the willows (El viento en los sauces) al principi en forma de cartes al seu fill Alistair. Aquest llibre és una fantasia de talps, rates i altres animals del camp anglès basada en els contes que Grahame contava al seu fill perquè es dormís. El llibre va aparèixer en 1908. També va compilar The Cambridge Book of Poetry for Young People (1916) i, finalment, es va retirar del banc després de publicar la seva obra més important.